Tot passa,
frustracions i joia,
premis i oblits,
somnis crus
i il•lusionades vigílies.
També nosaltres,
records i amors,
penediments, silencis,
els mots enverinats,
la humilitat penjada.
Aquell arbre on les estacions
parlaven d'un ull
que, esplèndid, reconegué
el teu miracle.
La callada salvació
-immerescuda-
d'un ploure fang
en l'abisme
del poeta.
La indiferència
per la llavor trencada.
La teua boca
de llum farcida
on infantares
el mot darrer.
Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada