 |
| Què rumies Jana? |
Al seu estimat li diu "qnyt" i ell li retruca "prncst" com li hagués pogut dir "sgtnt", i sempre amb un desig de bon dia o bona nit.
I jo sé llegir-los perquè les vocals elidides vibren als seus cors.
Ells és un escriptor molt poderós, però encara és molt més discret: en això existeix una relació tan directa com exponencial.
El fet és que dies arrere Jana esbossa un petit apunt i el saber de l'amic li apunta "Horacianes".
Us ho he de dir: el meu cervell cerca el poeta Horaci, però així, tan ràpid com un llamp, una pensada mig oculta se'm presenta: aquell poema del pimentó roig del poeta tan de moda, tan homenatjat.
He de recórrer als cercadors virtuals i, aleshores, llig "Horacianes" d'aquell poeta de les ulleres de cul de got. Ara, per tot arreu li fan recordatoris, rescabalen els seus versos i diuen que és "poeta del poble".
He de reconéixer que no l'he llegit a bastament; però això no significa que envers la seua poètica siga un desconsiderat.
Ja sabeu que, en això dels gustos i estètiques, ineludiblement hi ha una qüestió subjectiva, personal.
I si és ben cert que, no podem oblidar els qui amb la rella han trencat la terra erma, dura i seca, i així poder lliurar aquelles primerenques llavors de vida, massa a sovint imagine quan vindran els homenatges als qui treballen vius, dia rere dia, en la més absoluta entrega i solitud.
Ja ho deia abans a l'encapçalament d'aquestes quatre ratlles; sempre hi ha una excusa per divagar: Horacianes, homenatges i no amagar-se de res, ni de ningú per ser més o menys correcte.
I jo sé llegir-los perquè les vocals elidides vibren als seus cors.
Ells és un escriptor molt poderós, però encara és molt més discret: en això existeix una relació tan directa com exponencial.
El fet és que dies arrere Jana esbossa un petit apunt i el saber de l'amic li apunta "Horacianes".
Us ho he de dir: el meu cervell cerca el poeta Horaci, però així, tan ràpid com un llamp, una pensada mig oculta se'm presenta: aquell poema del pimentó roig del poeta tan de moda, tan homenatjat.
He de recórrer als cercadors virtuals i, aleshores, llig "Horacianes" d'aquell poeta de les ulleres de cul de got. Ara, per tot arreu li fan recordatoris, rescabalen els seus versos i diuen que és "poeta del poble".
He de reconéixer que no l'he llegit a bastament; però això no significa que envers la seua poètica siga un desconsiderat.
Ja sabeu que, en això dels gustos i estètiques, ineludiblement hi ha una qüestió subjectiva, personal.
I si és ben cert que, no podem oblidar els qui amb la rella han trencat la terra erma, dura i seca, i així poder lliurar aquelles primerenques llavors de vida, massa a sovint imagine quan vindran els homenatges als qui treballen vius, dia rere dia, en la més absoluta entrega i solitud.
Ja ho deia abans a l'encapçalament d'aquestes quatre ratlles; sempre hi ha una excusa per divagar: Horacianes, homenatges i no amagar-se de res, ni de ningú per ser més o menys correcte.
Ser aigua, dir tot allò que
penses; i així diluir roques i obrir camins soterrats fins gravar la profunda i personal veritat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada