"Aquest és el teu any", li deia una persona a una escriptora pel renom exitós d'un dels seus dos llibres que tenia publicats. "Aquest és el teu any", li repetia.
Observa, repassa les xarxes socials on tothom et considera! Ara mateix vius i palpites el vertigen. I ella, somreia.
Mentrimentres i en apartar els ulls d'aquella notícia, ell pensava tan sols on posar un punt.
Era tan gran la nostàlgia per no haver-la estimat més que volia convocar els vendavals de la Terra, els núvols de llum sobre els seus cabells perduts, aquell petit alè que el salvara.
On col·locar el punt, acabar aqueixa separació cruel per tan propera, esdevenir aire? Respirar-la tot el que fóra possible, trenar-li amb comes aparadors de somnis, engronsar-li mots d'aigua amb interrogants corvats, i verbs novençans, incansables, a bastament.
On posar el punt i així rescabalar aqueix amor sentit que se li extravià?
No cercava res que s'allunyara de la seua compostura, del volum elegant amb què silenciosa s'ofrenava.
Dibuixaré -va dir- el punt i la frase finirà.
I així i tot demanava encara més i més almoines. Esdevingué un vagabund de totes les ciutats tristes i amables. Elles, li varen fer créixer llavors perennes, arpegis de paraules i aquell res taral·lejat i continu on va descobrir-la completa, magrana en sa boca.
Ella, present compacte, joia esclatada i eterna dels seus anys sencers.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada