ACETONA
Em mira, sí. De tant en tant, ara és ella que em mira. Però no em veu.
No puc olorar-la, però avui té les ungles d'aigua.
Conviure amb aqueixa personificada discreció. La transparència dels dits i les mans rosa.
No
vull parlar de la correcció que batega al treball, d'aqueixa asèpsia,
la formalitat per la qual aquesta vida esdevé insulsa.
No
puc olorar aqueixa poètica acetona; però albire els malabars
digitals fets rere penombres fluorescents. Ahir eren roges, però avui té
les ungles d'aigua.
Sé, que no mai m'arraparia el cor.
Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada