Amb dissimulació alce la vista i mire el seu roig.
Abaixe els ulls, però pels rierols de la ment continua la mirada. A poc a poc endevine el fons i forma de llur existència; una part que em duu al tot.
No podem comprendre l'Altre; això o bé és un regal, o bé un etern intent d'aproximar-nos.
Mire el seu roig, i em percudeix la sang al pols, i la sent. És un color d'assossec, de curiositat, de vida inacabada que bat en el temps.
Tant de bo fóra dibuixant d'emocions! Nodriria de bella arquitectura la visió d'aquest paisatge.
Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada