divendres, 12 de setembre de 2008

Carnassa.


Aquell curs començà a treballar un matí solellós i no patí l'efecte de l'esforç; pròtesis rodones l'apropaven i ni un gram de suor li tacava el vestit. Atomitzat amb el perfum pour homme, pulcre, exacte, sense cap pena trista, glaçada, aquesta, per l'aire condicionat, polit per aromes que recordaven mandarines, boscos de cedres i roures, flaires de molses i celiandre... ell s'acostava a la immortalitat. Era l'individu quasi perfecte, l'home modèlic d'un primer món que professava l'auto-complaença, ignorant de crisis monetàries i alimentícies.

Mentre, aquella carretera era devorada anònimament per la màquina...


Ell vivia perdut entre esbarzers de pensaments i mons de cristalls, transparents, ideals. Però ho va veure i s'acabà aquell silenci, la seua pau interior. A l'altra banda del vidre, quasi mirall, no trobà el conill, ni la festa de te. Era un mescladís de carn amb sol, d'arena groga i sang, de dípters nodrint-se d'una esperança morta.


Se n'adonà de la pròpia fragilitat, que vorejava la insignificança.


Aleshores, de certs mots comprengué la llum oculta: dir bon dia, bona tarda, bona nit.

Josep Lluís Abad i Bueno


Agrair la fotografia a Félix Moreno.

3 comentaris:

Carme Fortià ha dit...

Detalls que no són insignificants precisament. La fugacitat i fragilitat de la vida...

La foto em fa venir la pell de gallina...

Malka ha dit...

Quin horror! Jo no puc ni suportar-ho...Buf!Transmets molts sentiments.Bon cap de setmana!

zel ha dit...

Doncs sí, un dia un s'adona de que a la fin tots acabarem allà mateix, menjats perls mateixos cucs, esccssss, però així de miserable és el cos...