Lluny de casa.

Estava assegut a la cadira.
Però, malgrat la paret clivellada de calç, viatjà esperonant les seues temples, lluny de casa.

Aquesta era la forma correcta i nua de sentir-se, de trobar-se... perdut i alié, envoltat de tot allò que havia anat acumulant durant els anys darrers de vida. Sabia que tot allò era un buf, que podia esdevenir un no res en pocs segons.
I, què faria, arribat el moment ?
Què s'enduria per rescabalar la felicitat?

Amb la mirada als núvols liles del capvespre notà la provisionalitat del seu viure, que al trencaclosques interior li faltaven peces.

On les hauria perdudes?
En quina fira?
Sota quin sol de quina plaça hauria oblidat els somnis?

Les ombres i un vent rúfol acompanyaren aquell estrany desassossec. El fred s'ensenyorí, a poc a poc, dels bancs de fusta i les gàrgoles de la torre semblaren fer-li l'ullet amb desídia. Assegut a la cadira, quina sensació tan gran d'estranyesa...!
Antigament fou vorejat per Arcs de Sant Martí i corones de malves. Aquells ulls d'arrop desaparegueren en lent anonimat, com si un estel captiu s'hagués esborrat. Cap persona s'hi fixà. Tan sols les llàgrimes del cel l'ameraren.

Assegut a la cadira, ja no esperà mai més la sentinella del seu cor.
Vençuda la tristesa, plogué a tot arreu.

Ell,
perduda l'ànima,
lluny de casa.

Josep Lluís Abad i Bueno

Agrair la foto a Gadjoboy.