La meua colla.

Són festes al meu poble adoptiu, La Vilavella. I aquest dies d'acomiadament de l'estiu, al capvespre, ja fan ganes els pantalons de camal llarg i les rebeques de fina llana. Però la colla és el més màgic que hom pot tenir. Allò que ens atrau, ja no són ni els bous -no en som parroquians-, ni el soroll dels casals, ni les muntanyes metàl·liques dels cadafals. Tot açò són magnífiques excuses, perquè amb els anys me n'adone que, entre persones de la mateixa població, augmenta la soledat. És per això que aquest escrit, puntual, és per deixar nota d'uns sentiments que, any rere any, creixen envers un grup de persones amigues, amables, generoses, amb qui prima la cordialitat, el saber escoltar i dir, la broma i el benestar: al capdavall, sentiments de gratitud.

Cors cristal·lins sempre són d'agrair:

Juan Francisco no és molt parlador, però, tant el cervell com les mans, estan al servei d'allò que faça falta; no coneix la peresa i endevina allò que vol la colla, amb tan sols respirar. Als balls es palplanta tot controlant la situació: mentre Andrea, Rosi i Filo ballen, Manilet, el fotògraf i un servidor ronquem amb la cama ben ampla. Les seues macro-paelles entre d'altres coses, són un encant. Ell demana foc i ingredients: tot s'ho guisa i s'ho cuina; la carn i la costella roden, naden entre l'oli; la bajoca, la pebrera i la tomata si et descures al nas t'esclata... i mentre l'aigua ofega la sal, en tan gran piscina els bajocons suren i la substància acampa; un cop li han donat el davantal, les dones són al vermut: picar i xarrar, picar i xarrar. A l'hora i tres quarts un rosetó d'arròs silvestre ambientarà la llum perfecta de les nostres catedrals.

Què dir-vos d'Andrea... l'altre dia puntualitzava la cobradora d'assegurances i sense maletí, que li agraden els homes amb les seues carns i, us assegure, que no és cap carnissera... Però té sempre el somriure als ulls, de bat a bat. Aquells dies foscos i boirosos, princesa, puc assegurar-te que no tornaran.

Rosi és, en silenci, la reina dels cors...; al costat de Filo i els ulls de l'astuta Andrea són les administradores del petit paradís. Elles compren, fan números, reparteixen menjar i tovallons per eixugar les llàgrimes de l'humor, de la bona amistat. La casa, de tots, i la nevera ben plena: farcida de fruita, verdures, pastissos, cacaus, pipes i tramussos per als micos, café i poliol, glaçonets còmplices d'algun subtil licor, rossegons i rotllets a borbotons. De la casa del costat arriben amanides dignes dels millors prínceps i princeses, tan bones i sucoses, que els plats són escurats. De tant en tant, fan costura sense cares de pòquer i tots nosaltres, famolencs alumnes de millora, aprenem lliçons d'igualtat.
Si parlem de les daines María José i Rosa, no paren mai... Entren i surten, paren taules, posen gots d'alegria, pregunten, afigen, escuren i agranen. Tot ha d'estar, a punt, en l'hora justa de l'armonia. Ací no ningú es ressagarà; elles ho tenen tot en compte, calculat.

Tere, la dona del sol amb serret de xocolata, ens duu una tortada de nata i clara montada, per contrastar els colors. El seu ecolocalitzador vigila el sucre roig dels fills espasa: Julen corre, Víctor canta. Parlant de fills, els adolescents ja naveguen pel seu compte. S'acosten a l'hora de taula i amb els mòbils i músiques van tot sols i entretenen els menuts.
De P.J. Senior direm que ha recuperat els amics del passat; una mica es fa el suec, però rient sota la cella, calla mentre ens apallissa al billar.

Li toca el torn al filòsof del grup, aquell de l'esquena ampla, jugador de sopars i viatges, els gran absent-present, Parreleta el viatger. Inverteix en borsa per omplir-nos les mans de llàgrimes, perquè sempre ens fa riure amb les seues ocurrències. Té una casa cotxera que n'és de tots; Camí Rel avall, les claus assenyalen on acudirem tots per despertar el cadafal. El noi d'or, el més festejador de les nostres dones i amb salconduit programat; l'oncle de tots, els xiquets sempre són ràpids per demanar-li coses, regalets...i malgrat destralejar, tot ho consent a l'hora de la veritat. Ni que fora un rei d'Orient, un mag.

Com si mig despistat es trobara, apareix Joan l'amfitrió. Catedràtic del bon parlar, treieu mocadors i papers, car la llista d'acudits és tan llarga que tothom plorarà. Poden ser de tota mena, d'homes, de dones i xiquets, d'un boig, d'un francès, d'un cec, d'una cabra que parla massa mística... el que és cert, tots anem a bacs.
Ara ens falta José Antonio l'economista, el que té cura de les despeses de la casa, qui ens conta les misèries humanes que veu, allò que sembla tan asèptic, però on darrere s'amaguen penes, plors i més penes, qui ens interpreta la crisi i que va per a llarg, com a mínim tres anys: cinturons ja podeu fer-vos més forats. El rei del soul i de Grease, que balla fins pels colzes i que tanca la vergonya miserable amb serietat; qui el veu tan viu, no mai diria de la seua tasca d'executiu. Quan s'acosta l'aniversari, la seua Filo se'l mira i se'l menja com les tófones de xocolata; tots sabem que no és cap pelat!

Del Manilet diré que posa pau i quan convé és un punxa; i un servidor li demana i li llança la pregunta: Qui és aquell ? Qui aquella? Per què mengem tant? Hem d'anar a la lluna? Alça molt les mans al cel per gesticular sobre el món en què vivim i parlem; i ens arruixa i assegura que no hem de patir més; ara estem de festa; cal cantar quan convinga, això sí, sense perdre la compostura... i, també, no sigues tan pesat Josep.

I tan sols reste jo, un cronista de mentida, de ripiets i prosa fàcil. Sense ser notari, alce acta del que narre, escric i conte. En la lluna plena d'aquest polit capvespre, testimonis en som tots, del 2008 i en setembre.

Escolteu tot el que conte, però de l'arròs d'aquest any, no us deixeu ni el socarrat!


Josep Lluís Abad i Bueno

Agrair la fotografia a Juan l'amfitrió.