divendres, 26 de setembre de 2008

Ara ja, Els nostres estius.


Ahir vaig assistir a la presentació del llibre del poeta i amic Josep Porcar a la Llibreria Babel de Castelló de la Plana. M'havia guardat aqueix temps per al gaudi personal: vaig celebrar els qui m'oferien veus i bocins de mons, presentador i poeta. El llibre s'encarnà en tots els presents i Porcar, generós, ens regalà el fruit ocult del ball executat entre el seu silenci i l'íntima soledat.

El poeta és un animal errant al bosc de la vida. Suca molses, olora flors silvestres, intueix la mort natural sense embalatges superflus; també l'ocàs programat de tantes esperances. Udola els batecs de la sincera companyonia.

La presentació de l'acte per part de Lluís Messeguer fou correcta i exacta, com li cal a un altre poeta i Acadèmic de la Llengua. Esbossà amb poques ratlles l'esquelet que suporta el complex "edifici+univers" de l'obra de Porcar: un món que es basteix lentament amb el foc de les hores i dies. El lloc era ple de familiars, amics i escriptors; persones, al capdavall, que són importants per al protagonista i, amb qui -dit per ell- ha compartit l'elaboració d'algunes peces; peces cuites als genolls íntims de les converses més properes: els quadres poemes.

La vida i la poesia sempre van de la mà, i això, justament és l'interessant. Envoltar-te sempre d'aquells qui són imprescindibles és l´únic que conta. La resta de situacions són anècdotes que s'obliden. El poeta insufla, esculpeix paraules en l'aire que arramblen peresa i somouen els cors. Desperta un pols auto-anestesiat que ens esclavitza en l'oceà d'un consumisme tou i barat.

Josep llig lentament; té el coneixement dels seus fills. Khalil Gibran deia d'aquests i dels poemes que són per a la vida, cavallons d'una terra treballada amb les mans de la paraula. I al poeta li creixen aloses i papallones.

De tant en tant venta ironies que espolsen secretes vergonyes. Ara ja no és periodista i el treball se li escapa; però el bard interior espenta i proclama amb els llavis la saviesa filogenètica. Transmutat i tremolós manifesta el mot que ens fa créixer i identifica. Després de tantes mirades amb feixos de llum i cabassos d'ombres emergeix, seré, senzill, per la veu, un món interior que és tot per fer. Els estius és l'excusa perfecta per revisar moralment aquest món tan present.

Si podem realitzar coses amb les paraules, cal lluitar per vindicar una nova aurora.


Josep Lluís Abad i Bueno


Agrair la fotografia a Xipell.