dissabte, 20 de setembre de 2008

Caure en l'amor, enamorar-se.


Això diu la cançó del disc de Surface, anomenat Love Zone. I després d'haver-la sentida i recuperada de les meues gravacions passades us la penge perquè la gaudiu. De vegades un escrit surt per una música i rellegint aquest dies la poeta Marisol González Felip, el seu darrer poemari publicat Epigrafia del buit, s'han conjuntat tots els astres d'aquest petit univers del blog, perquè sapigueu d'una de les veus més importants del panorama poètic català en aquests dies de l'any 2008.

Que la seua entrada a la Wikipèdia és pobra i mesquina, això no li trau el mèrit d'una obra sòlida i que, probablement, tots recordarem en aquest món virtual com una mena d'anècdota. Marisol va més enllà del fòsfor dels monitors o de les pantalles LCDs, més enllà d'unes llistes retallades dels considerats gurus de la poesia actual.

Ella és una poeta i amb majúscules.

Aquest poemari, IX Premi Certamen de Poesia Marc Granell, Vila d'Almussafes, consta de dotze poemes. Les bases del premi són estrictes, però la qualitat la podem trobar amb escreix. Us deixaré un parell de poemes que resumeixen una manera de bategar. Podeu trobar el llibre en la col·lecció de poesia Razef d'Edicions 96.
Un petit poemari que reprén el tema amorós i la pèrdua - assumptes transparents en els seus altres 14 llibres- però adobats, ara, amb una gran generositat i llibertat de qui estima sense sentiments de possessió.

Serà això la maduresa de l'amor?


V

És dur l'aprenentage d'aquest buit,
tal vegada com l'ombra d'una roca
o com el plany del riu que ja no brolla.
És dur escriure poemes de vent,
imaginar que em parles o que rius
en aquests dies sense sol ni núvols.

Sota les teues paraules, la pluja
és un dur intent de coincidència.
Te n'allunyes irremeiablement
com un vaixell ferit a la deriva.
No existeix cap port enllà del teu nom
ni cap record que puga refer llunes,
només un dens silenci i l'oneig
de les teues empremtes generoses.

És dur que ja no em conegues el gest
i que un ventall de secrets solque l'aire.
Per tu volaren aquell març coloms
per tu es fongueren les meues celles
en un grapat de bases i de fogueres.

T'agraïsc l'amor infinitament,
i salpe al teu rostre com a la vida.



XII

No formule cap desig ni m'atrau
el misteri de les teues dents,
més aviat invoque un gest
o un alfabet d'aigua que ciselle
la teua cintura i el bosc.

No ature el silenci que crida
una llança de blau sobre els pètals
de la teua tempesta infinita.

No sóc la veu que abandona el poema
ni el gerani fresc del teu front,
ni tan sols l'ombra dels teus gats de fum
que arrapen el calendari dels vols.

No dic les raons ni els motius,
sempre m'equivoque d'amor i dia,
tristament arriba el primer fred
quan la nit és un viatge fugaç
al sud de les cançons i de la pluja.

No espere el clam de les trompetes
ni la queixa dels violins al vespre,
no persistesc a trobar-te les mans
perquè t’estime lliure i urgent,
oceà dels meus dits, vaixell de vidre,
arena fosca de les paraules.

*** *** *** *** *** *** ***

Amics meus, gaudiu d'aquestes fulles de tardor;
conegueu a poc a poc la papallona de dilluns.


Josep Lluís Abad i Bueno

4 comentaris:

zel ha dit...

M'he quedat una estona gaudint dels poemes....encara hi torno...
són fulles de tot temps.
petons!

Josep Porcar ha dit...

Moltes gràcies per la recomanació, milotxaire.

:-)

Príncep de les milotxes ha dit...

I seré amb tu, Josep; farem d'aquestes hores dibuixades un bell cataclisme emocional.

Una abraçada, bell amic.

Anònim ha dit...

Gràcies, amic. Pel que dius, pel que em dius i per com ho dius. No havia entrat al blog fins avui.
Moltes gràcies. T'estime