dimecres, 3 de setembre del 2008

El darrer bany.

Amb el garrofí a l'ungla fosca del dit índex, tot el món és veu de forma diferent. Així també n'és distint el teclat o les coses a dir-picar. La sang, mig quallada, ix lentament perquè una agulla ha foradat la queratina i drena vermells sobre el codi de barres de la seua superfície. Prémer qualsevol objecte és ara novell i, si no, dolorós, almenys, inquiet... com l' inici d'una nova temporada de treball: ningú no sap amb quina realitat podrem trobar-nos. Interrogants que s'obren a la ment i s'obliden tot just pensats.

Ja hem fet les primeres avaluacions, i tot cau pel seu propi pes. No hi ha res d'extraordinari. Somriures, plors, reclamacions; i la vida seguirà el seu pas.
La maquinària burocràtica, on encara respiren persones, començarà suament els primers moviments i, a poc a poc, adquirirà la velocitat de les estacions.

Aquests somriures humans que, de vegades encerten i, també, poden equivocar-se, fan amables les institucions, en aquest cas, les educatives. Aviat els xavals i xavales acudiran al col·legi i molts pares i mares respiraran.

Mentrestant, la sang del meu dit fa camí als afores de la carn.

I el dolor es mitiga diluint-se com jo ho vaig fer el diumenge 31 d'agost a la deu de la Caritat. Al poble d'Aín hi ha una bassa que s'omple amb aquesta aigua energètica, natural. Encara que siga molt fresca tothom es banya i en aquesta acció s'afaiçonen identitats. El darrer diumenge de mes, amb un típic ritual, moltes persones hi érem. Potser serà el darrer bany que hi farem, comentaven. L'any proper, la piscina serà oberta i, amb ella vindrà el/la socorrist@, el clor, els algicides, bactericides...

Pobra deu a qui furten els amants! Ja no res serà igual.

I tothom desitjava: Tant de bo no estiguera construïda!

Unes hores més tard i, en secret, vaig parlar sobre l'assumpte amb una institució humana del poble. Em digué: -Tu què et penses? Ara, la bassa, també la clorem i li vessem algicides..., en definitiva, l'aigua és tractada. És per això que dura deu o quinze dies neta.

Riu avall, vaig veure, com perdent-se entre les pedres, les molses i els joncs, cert encant...

Josep Lluís Abad i Bueno