dimarts, 30 de setembre de 2008

Consideracions personals.


La dona dels núvols ja fa temps que em demana una mica d'atenció cap a la màquina que em sosté. Ja has passat la pubertat i has de tenir una mica més de cura de la teua imatge. És qüestió de salut, no solament d'una suposada harmonia aparent. Mentre parla, em submergisc als seus ulls...I m'imagine les hores mortes, -en són molt vives- caminant per paradisos meravellosos on les flors dels tarongers em segresten i els horitzons d'aigua no mai s'assequen. I, en caminar, em veig sobre el teclat portàtil de l'ànima gravant paisatges per a tu, sí, el qui llig a l'altra banda del cristall.

Quin serà l'atzar que t'haurà acostat fins aquestes paraules? Simpatia?, Companyonia?, Complicitat?, Enveja?, Menyspreu?, Soledat?, Pura xamba?, Curiositat?

La vida és senzilla; l'origen de l'escriptura té un vessant místic, màgic. De vegades em sorprenc a mi mateix: No és cert que haja escrit, jo, el que estic llegint!

M'habita una llum que no dirigisc, que s'aprofita de l'ordre físic dels meus moviments, que emergeix entre els porus d'aquell que sóc, un ésser caduc i alegre, aleatori i trist, al capdavall, no prefixat. Una aventura que exigeix estar fresc, vital, com respirant el silenci i la paraula. El text naix d'una veu que si l'escoltes et dicta llavors de foc, espurnes d'atzar. Però t'ha de trobar a l'escriptori, entre plomes humides, paper verge i uns peus volàtils per enlairar la fullareda.

Us narre aquestes impressions perquè l'altre dia un poeta amic m'envià una lletra on afirmava trobar-me com fa molts anys arrere. I des d'aleshores, he pensat que ara em veig més grassonet, -sembla que ma mare no em nodria bé (riu-te, bella Maruja)-. Definitivament caldria perdre unes hores per dibuixar somnis en les articulacions del meu esquelet.

La causa d'aquest benestar el tinc ben clar: sóc persona que dorm poc, que somia mentre compra al mercat i s'oblida dels productes necessaris; una mena de prestidigitador de l'esperança que li vengué l'ànima a l'editor per romandre sempre jove, immortal, com una poma Granny Smith.

El preu?

Se m'oblidava: No publicaré mai més cap llibre i m'esfumaré de la geografia secreta d'aquest món de garlandes literàries.

Ara bé, en tota aquesta conversa hi hagué una cosa innegociable: compartir la vida amb vosaltres.

Això és l'únic que em manté àgil i amb possibilitat de renovar els meus amors.


Josep Lluís Abad i Bueno


Agrair la fotografia a Zyber.

1 comentari:

Malka ha dit...

En qualsevol disciplina artística un té molts moments en els que sent que ha estat un simple canal per expressar coses que havien de ser expressades. Surten paraules, passos de ball, pintures... Com si quelcom et prengués el cos i fés fluïr l'art a través de les teves mans, peus, pinzell... Ara, quan això passa, és bo que estiguis treballant, per aprofitar-ho. L'ànima de l'artista és una ànima jove, més que les pomes ;-P