diumenge, 21 de setembre de 2008

Soledat.

Estava cansada.

Li era indiferent el dia que fóra de la setmana; estava sola i amb l'ombra dels arbres no tenia prou per considerar-se humana. S'havia endormiscat sota el cant d'una figuera, mentre l'ombra de les granotes verdes tremolava. La metgessa li havia recomanat, per controlar els seus oratges, un grapat de píndoles acolorides i meravelloses: acceptar-ho, era una tasca molt dura; però no creia en la química i, abandonades al calaix dels desitjos, les vessava pels parcs de la ciutat per emborratxar l'aire.
Darrerament, pels seus ulls corrien vents de tristesa. No res de l'univers la consolava.

Tenia per costum seure's als bancs de l'estació d'autobusos, observar -a contrallum i en ball- la pols, la gent que rutllava... mesurava, en travesses d'atzar, els grams petitíssims d'amor... però, a ella, no mai li arribava. Bufaven les portes d'aire comprimit un cop, dos, tres, quatre vegades... S'unflaven els mecanismes, els molls del rellotge de l'estació tibaven l'espera, els motors brunzien paràsits a la ràdio; cotxes, vehicles desmaiats, nens que arrossegaven les primeres vocals camí de l'escola, calfreds de cortesia, clàxons, remors de fulles pel terra, terrossos de silenci i una mirada que es perdia, en l'horitzó, cisellada.

Com emmagatzemava tanta vida?

Ella cercava la llum d'un ser tranquil, aqueix àngel d'herba fresca i neu que calmarà la set.

No comprenia perquè li titil·lava la sang en pidolar l'esmunyedissa fe d'un altre cos.

Cos que - idèntic al seu- n'estava fet d'aigua.


Josep Lluís Abad i Bueno


Agrair la fotografia a O'mages.

1 comentari:

Malka ha dit...

Aquest text m'ha posat la pell de gallina. Em sento una mica així últimament. Serà la tardor...Enhorabona.