Carnassa.

Aquell curs començà a treballar un matí solellós i no patí l'efecte de l'esforç; pròtesis rodones l'apropaven i ni un gram de suor li tacava el vestit. Atomitzat amb el perfum pour homme, pulcre, exacte, sense cap pena trista, glaçada, aquesta, per l'aire condicionat, polit per aromes que recordaven mandarines, boscos de cedres i roures, flaires de molses i celiandre... ell s'acostava a la immortalitat. Era l'individu quasi perfecte, l'home modèlic d'un primer món que professava l'auto-complaença, ignorant de crisis monetàries i alimentícies.

Mentre, aquella carretera era devorada anònimament per la màquina...


Ell vivia perdut entre esbarzers de pensaments i mons de cristalls, transparents, ideals. Però ho va veure i s'acabà aquell silenci, la seua pau interior. A l'altra banda del vidre, quasi mirall, no trobà el conill, ni la festa de te. Era un mescladís de carn amb sol, d'arena groga i sang, de dípters nodrint-se d'una esperança morta.


Se n'adonà de la pròpia fragilitat, que vorejava la insignificança.


Aleshores, de certs mots comprengué la llum oculta: dir bon dia, bona tarda, bona nit.

Josep Lluís Abad i Bueno

Agrair la fotografia a Félix Moreno.