dijous, 13 d’agost de 2009

L'enigma de la boira blava


Seràs àngel en la meua ment; i no permetré que esdevingues solament un mal somni.

A canvi, protegeix-me del buit, dels boscos de la inconsciència; rere les llàgrimes de sal no hi ha cap impostura.

Sigues vocabulari en l'atzucac d'aquesta blava melangia.

Sense nom, dóna'm la mà que als capvespres parlen, vermelles, les pèrdues!

Quan la memòria es dissipe, xiuxiueja'm -si et plau- tots els colors sobre la pell freda.

Eternament jove, m'enlluernaràs, en la vellesa, d'innocència.

Tan sols serà qüestió de temps: benaurada, benvinguda sigues, dolça ombra de la meua mort!


Agrair la fotografia inspirada en Cel sobre Berlin de Wim Wenders...

Josep Lluís Abad i Bueno

Imprimir

1 comentari:

Carminera ha dit...

Felicitats! M'agradat la poesia i la imatge, que amb el teu permís em guarde.
Gràcies.