dilluns, 24 d’agost de 2009

Les meues dones, XV


Divina

De vegades, al treball, me la imagine amb el seu tresor.

Aleshores el sol surt 72 cops seguits i al rellotge interior succeixen petits cataclismes, enigmes dispersos pels vents, s'engendren revolucions. Hi ha com una mena de música que no mai s'acaba i els núvols somriuen aliens als colors dels arbres i la terra, reina, ella, de la geografia.

Avui ha tornat de les botigues on furten la lluna; ha enganyat la nuesa amb teles, somriures, sabates i perfums: Síntesi, Caramelo, Rochas, Naf-Naf, Roberto Verino, estones adolescents de felicitat.
M'acaronava l'oïda amb la conjunció dels astres en aquest capvespre de compres.
Parlava i parlava, movia els colors, redissenyava els motius, patrons i paraules ballaven en l'aire... Ella feliç per a mi, amb la mirada.

No res de tot això -he pensat- li cal.

Ella, senzilla com és, recollida en silencis, tan íntima com sempre, divina...

Me'l sé aquest secret, potser que desconeix i s'obrirà en cels futurs. Aleshores, milotxa d'amor, jo hauré volat indiferent als humans. I algú de vosaltres s'atrevirà amb la pregunta:

Per què li duia paraules a l'ànima?

L'única veritat de l'Univers el seu tresor, el meu secret.


Josep Lluís Abad i Bueno

Imprimir

3 comentaris:

Olga ha dit...

No et sabia tan al dia en màrqueting...

Un secret molt ben guardat.

Marta ha dit...

Tots tenim la nostra musa.

Príncep de les milotxes ha dit...

Ja saps que són noms,alguna cosa més que màrqueting quan acompanyen ànimes...
Una abraçada i fins aviat.