dissabte, 8 d’agost de 2009

Coses que cal fer si ets un escriptor/a que presenta obres a Premis Literaris


a) Si escrius una obra, és perquè creus en ella; aquest microunivers tan sols el coneixes tu; defén-lo a capa i espasa; presenta-la a tots els premis que consideres oportuns. De bestreta, ja saps allò de alea jacta est del César, i tu considera que ets un simple mortal; així que respira profundament, no et va la vida, ni molt menys la fama…
El prestigi és un excrement directament proporcional a la manera com s’ha aconseguit.

b) Sigues honest sempre i no malpenses de cap ser humà; la part de la truita no cuita pot caure’t sobre la fesomia; això sí seria un espectacle vergonyós i burlesc.

c) Fes cas de les bases; pensa que tu no les poses, malgrat que, de vegades, algunes persones passen pel seu damunt, segons la conveniència perquè la tafaneria sempre ha existit; això, al capdavall, no és el teu problema. Existeix sempre el terme musicopoètic ad libitum, però tu no n'has de fer res…

d) Una obra pot escriure’s durant una vida i, malament, si hom ho fa per a un Premi determinat. Existeix l’esforç, el treball pausat i la fe; però també l’amiguisme, l’atzar i la loteria, una forma elegant d’evitar substantius i adjectius –dit a la manera de Josep Pla- que escandalitzarien.

e) L’escriptor /a autèntic/a giravolta i giravolta fins que troba el seu propi espai; no hi ha molt a dir que siga realment nou; allò que et conforma lletraferit no són les ferides de batalletes, sinó el teu propi estil que no és un somni d’una nit d’estiu; no et convertisques en un voltor afamat, llevat que professes el vegetarianisme intel•lectual.
En beure, adreça els ulls al cel, somriu i, novament, respira: seràs part de l’univers, feliç.

f) Ja ho han dit moltes vegades i ho hem sentit: no sempre guanya el millor; la teua obra pot resultar guanyadora, sense esdevenir òptima: dosis d’humilitat faran que acceptes, al capdavall, que la teua sang sap a ferro, però que els metalls tenen també utilitats pacífiques, humanes. Dóna sempre gràcies i confia en el treball amatent del jurat: ells, a banda de sopar, t’han llegit i això, és un luxe. Aristotèlicament parlant, l’areté –virtut, excel•lència de qui escriu- s’aconsegueix practicant-la. Entrena’t en aquesta única circumstància i oblida’t de les passions humanes i dels oripells editorials.

g) Cada dia juga amb les lletres com jugues- inconscient- amb l’aire que respires; això t’honorarà, perquè l’arrel de l’arbre és dintre teu; no t’amoïnes pel que xarren o diguen sobre la teua obra, ni molt menys sobre la teua persona; tin sentit de l’humor i cabassos d’amor, perquè, malgrat les aparences, són mals temps per a la lírica. Sense caure en l’abús pots emprar colors; la vida, per se, pot esdevenir massa grisa i negra.

h) La literatura no té res a veure amb els pes físic de l’obra editada (existeixen mínimes excepcions), ni és una entelèquia, ni ha de coincidir sempre amb llibres premiats. Allò que em digué una vegada un editor, “Si no publiques, no existeixes”, sona a Descartes enxubat, una boutade.

i) Treballa amb seny, amb paciència i voluntat de crear; no tingues pressa per tastar sopes d’èxit: potser, patisques d’una indigestió.

j) No deleges els èxits d’altri. A la vida tot té el seu procés, el seu temps; tu fes la teua via i paladeja el moment creatiu de les molses i falgueres: desenvolupa la teua teranyina. Ni la literatura és sagrada; la vida de les persones ho és més. Pensa: - qui ara t'ignora o critica, t’obrirà nous cels en l’esdevenidor! Però, exactament, això no va amb tu, perquè ja fa temps que planes i acarones les oronelles.

k) Sigues feliç quan escrigues i no lliges entre línies; solament així realitzaràs -el teu deler- que els elefants somien amb la música.

Podeu afegir-ne més…

Josep Lluís Abad i Bueno

Imprimir

11 comentaris:

Clidice ha dit...

M'agrada que facis èmfasi en això de què no cal publicar per a ser escriptor. La majoria de persones que conec que volen ser escriptors, segons ells, en realitat només volen ser publicadors i signar llibres alcorteinglés per sant Jordi. :)

Anònim ha dit...

El reconeixement de la crítica, formar part dels cercles que tot ho encerclen, publicar i vendre, signar llibres a les fires, concedir entrevistes, ser objecte d'una ressenya,...francament, no és el que més importa. Particularment: no m'importa gens. I fins que no ho va dir en públic l'Arauzo el novembre passat en el Casino Antic, no hi vaig caure.

Príncep de les milotxes ha dit...

Estimat anònim: ja saps que no m'agrada l'anonimat; és com jugar a dos mans; per a la teua informació has de saber que tot allò que escric m'ho dirigisc exclusivament a mi i no mai cap a d'altra persona; si has pensat que açò anava per tu, t'has equivocat. Reflexionar en veu alta, sense màscares, crec que ens fa créixer, madurar i ser més bones persones; això és, almenys, el que intente cada dia i m'agradaria conseguir.
Si aconseguim unir llibertat, veritat, honestedat i el treball literari ben fet guanyarà la nostra espècie humana; i podria dir que tots dos i, molts altres, pensem igual.
Estarem d'acord, apreciat/ad i benvolgut/da company/a?
Una abraçada i espere la teua claredat.

Príncep de les milotxes ha dit...

Volia dir a l'inici: Estimat/ada anònim/a i, és clar, "dues mans"... Se m'ha colat.

novesflors ha dit...

Ja sé que sóc rareta, és més que evident, però a mi el que m'agradaria és poder publicar alguna obra (no la tinc escrita, és un dir) sense haver d'anar a fires, ni fer presentacions del llibre, ni concedir entrevistes, ni... ni tan sols explicar en la solapa del llibre qui sóc. Amb el nom de "novesflors" n'hi hauria prou, i així, qui volguera podria llegir l'obra però independentment de mi. No m'agraden els "mundillos".

Príncep de les milotxes ha dit...

No oblides que el blog és la teua obra. Capbussa't en la màgia del seu silenci: et reconeixeràs.

Marta ha dit...

Jo no n'he sabut mai d'escriure, com a molt puc escriure opinions o comentaris però mai anar més enllà. Ara m'ha agradat molt la guia que has escrit, jo la resumiria en treball, sinceritat i senzillesa.

Anònim ha dit...

Amic Pepe:

l'anònim que tant t'ha molestat era jo i sense cap intenció de ser-ho, ja que creia que em reconeixeries perfectament. Et donava dades suficients perquè m'identificares.. (O es tracta d'un joc literari?).
Si ix el meu missatge com a "anònim" no sé ni per què és, de tant poc com entenc d'estes coses.
Només pretenia fer-te un elogi. La comunicació és difícil, coincidir en un mateix codi, també.
I ara, la claredat que demanes:

Marisol González Felip

Príncep de les milotxes ha dit...

Ja t'he contestat en correu privat que no m'ha molestat... Faltaria més!
No em molestaria mai per qualsevol comentari. Qui els utilitzen amb aquesta finalitat estan ja ferits de mort...

josepmanel ha dit...

Aquesta declaració de principis me l'apunte sencera. Necessitaré llegir-la de tant en tant.

Príncep de les milotxes ha dit...

Jo la llegiré al teu costat; també l'he escrita, sobretot, per a mi... Per tal de no oblidar l'horitzó. I no esdevenir un panxacontent.