divendres, 14 d’agost de 2009

Epigrafia del buit


Vaig fer, temps arrere, un comentari breu d'aquesta autèntica i darrera obra publicada per la poeta i, sobretot, amiga meua Marisol González Felip. Més avant en faré una ressenya global d'aquests 12 poemes que podeu trobar a Edicions 96.

Com que he trobat una cançó que es titula "Marisol" del saxofonista Nappo Berna, L.P. Love & Sax, tinc l'excusa perfecta per celebrar de nou la bellesa i l'amistat sense límits.

Per què serà?

Ací teniu repetit el poema cinquè una vegada més...


És dur l'aprenentatge d'aquest buit,
tal vegada com l'ombra d'una roca
o com el plany del riu que ja no brolla.
Es dur escriure poemes de vent,
imaginar que em parles o que rius
en aquests dies sense sol ni núvols.

Sota les teues paraules, la pluja
és un dur intent de coincidència.
Te n'allunyes irremeiablement
com un vaixell ferit a la deriva.
No existeix cap port enllà del teu nom
ni cap record que puga refer llunes,
només un dens silenci i l'oneig
de les teues empremtes generoses.

És dur que ja no em conegues el gest
i que un ventall de secrets solque l'aire.
Per tu volaren aquell març coloms,
per tu es fongueren les meues celles
en un grapat de boscs i de fogueres.

T'agraïsc l'amor infinitament,
i salpe al teu rostre com a la vida.

Va per tu amiga meua, l'única papallona de dilluns...

Agrair la fotografia a creado.es.

Josep Lluís Abad i Bueno

Imprimir

4 comentaris:

Carme Fortià ha dit...

Bonic, molt bonic...

vidapervida ha dit...

T'he tornat a trobar, i ara t'afegiré al meu blog.

Príncep de les milotxes ha dit...

La meua vida per la teua vida, un bell canvi...

Anònim ha dit...

Gràcies, Pepe, per rescatar-me versos, i per la música. Especialment per l'estima incondicional, que és mutua.
Amb claredat,

Marisol González Felip