divendres, 28 d’agost de 2009

Carta al silenci, II


Apreciat amic:

Lentament passa l'estiu i la calor aquieta totes les tempestes, les emocions. Ací, des de la distància física, t'hem vist agafar-te al llit, t'hem vist mirar el vol de mosques invisibles, t'hem vist separar-te de les seues mans, daurada en els cabells, ben profunda en l'esperança.

Ha estat en la cambra d'arestes blanques -com navalles-, on el patiment l'has compartit.

En aqueixa fira desolada hi ha massa jugadors que no volen que la rosa dels vents giravolte i giravolte; però els daus no estan trucats, no res depèn de les seues tirades, ni tampoc dels moviments del gobelet.

En aqueixa fira s'accepta el torn inexcusablement, independent de qui jugue, siga ancià, flor jove o núvol d'un matí adolescent. Tan sols la dama silenciosa i blanca somriu i no tremola enfront del temps. Ella juga, juga i juga... i els rellotges ploren en les monyiques i s'aturen; fins i tot, vençuts es desfan. I, per més que avance la jugada, ella se'n fot d'allò que perd o guanya, car no se li eixuga mai la veu.

Amic t'hem vist abandonar l'ordit de llibres i paraules, les parpelles com surant en l'aigua asèptica d'oxigen dolç, tot esperant, en el cansament, novetats.

Malgrat aquestes llunes de distància, per ací t'hem buscat per tot arreu, i t'hem collit cabrerots de paraules d'ànim embolicades en silencis de plata.

No cregues ni per un instant que t'hem pintat d'oblit.

Amic has de saber que s'acosta de nou la Festa de poder paladejar-te tots: colgarem els durs secrets, seurem senzills a taula i tastarem del parlar la teua calidesa.

Tots sabem de la llum blava dels teus ulls... i el cor -bella copa d'amistat- és prest per dringuejar la vida.

L'escrivà i, com sempre, príncep de les milotxes...

Agrair la fotografia a Luís Feliciano .

Josep Lluís Abad i Bueno

Imprimir