Enguany no ens ha arribat la remor càlida del vent del sud,
ni hem pogut clissar el gorg
d’insondables misteris
que dorm al si dels teus ulls africans.
Mogut per desconeguts vaivens
el canemàs de les paraules nostres
no s’ha perdut al bell mig de la llum
del teu iris de jaspi,
tal com es perden les fogueres del jorn
per l’erma sintaxi de Uadi Igargar.
Enguany no hem ens hem pogut omplir
ni les mans ni el llavis
amb didals d’aigua cristal•lina
del teu somriure,
ni hem pogut fer càbales
a repèl dels enigmes que basteixen en l’aire
els gestos de les teues mans:
ja saps, Sidati, eixes mans que
amaguen penyores de sorra brusent entre els dits,
les mateixes mans que volen com coloms
d’ivori pel laberint indesxifrable
que dóna forma a l’ànima del Gran Erg
i que, des que arribares per primera volta,
ens han marcat amb la força de l’estima
les aletes del cor.
Pel poeta i amic Nel·lo Navarro.
Josep Lluís Abad i Bueno
Imprimir
1 comentari:
No saps com m'ha emocionat aquest poema. Casualment enguany, a casa dels pares, ha vingut per primera vegada el Mohamed, un xiquet saharaui de la població de refugiats d'Smara, a Argelia, i ja puc imaginar-me com el trobarem a faltar el dia que haja de tornar a casa.
Hui entrava al teu blog per dir-te que he tret una imatge d'ell i l'he penjada a http://carminera.blogspot.com/2009/07/los-angeles-aprenden-si-los-dejan.html, espere que no t'importe, però si vols rectificar-me l'enllaç o el comentari estàs en tot el teu dret.
I ara que he llegit aquest poema també volia fer una recomanació, la pàgina http://www.generacionamistadsaharaui.com/ Recentment he conegut personalment al mantenidor de la pàgina i algun altre poeta d'aquest grup, i els recomane de totes totes. Jo estic aprenent molt del poble saharaui i la seua lluita a través de les lletres que comparteixen ací amb nosaltres.
Una abraçada,
Carmen.
Publica un comentari a l'entrada