dissabte, 1 d’agost de 2009

Minimalisme vital


Sóc feliç i prou; no compre aquest estat amb regateig, perquè no és pas cap mercaderia; no el compre a còmodes terminis, ni m'enorgullisc pel tamany, èxit o pes.
Fugaç, és un sentiment com ho és, posem per cas, la llum dels fanalets nocturns del meló d'Alger, les boletes de cristall rient irisades en les mans, la pluja que corre per les pestanyes, el ventijol acaçat per la pell, no soterrar el que resta d'aquell nen que vaig ser...

Andreu, fill meu, algun dia ho comprendràs?

I, malgrat totes les coses, creure en tu, engronsar en els meus braços tots els oratges i cataclismes, aquest pacient aprenentatge que em fa créixer del silenci al mot rabent...

Se'n diu amor?

Ja veus, no vull cap altre oripell humà...

Una humil abraçada, aquests mínims plaers.

Josep Lluís Abad i Bueno

Imprimir

4 comentaris:

Anònim ha dit...

Ja veig que tens temps per a actualitzar el teu blog però no per a contestar els missatges dels amics. Ai, ai, ai! (aniràs a l'infern)

Anònim ha dit...

Ja veig que tens temps per a actualitzar el teu blog però no per a contestar els missatges dels amics. Ai, ai, ai! (aniràs a l'infern)

Príncep de les milotxes ha dit...

Estima amic, lleial competidor bloguer i periodista professional Joan Garí: Els anònims no van amb mi... i enviar-me dues vegades a l'infern amb la ponentada que hem tingut dies passats, ostres com ets!
No tinc connexió a la web com tu; de ben segur que enguany no baixaràs a la Plana; els de Público ja te l'hauran agenciat...
La nostra amiga, per altra banda, ha començat a treballar i ja veurem com ho tenim; enguany ha agafat les vacances a l'inrevés; és una mica complicat d'explicar... Però si no restem cecs, ja veurem... Supose que la casa no se n'anirà volant.
En relació a l'actualització del blog, faig meravelles... Com tu bé saps, en una primera fase ho escric tot al meu Ipod Itouch; li ho envie al príncep de les milotxes per correu i, finalment, si tinc 13 segons ho copie i ho enganxe com un nou escrit/article/post al lloc que miren els teus ulls!
Açò del blog no és una carambola, ni qüestió de premis, és vertadera passió.

Marta ha dit...

Que bonic és l'amor de pare,-)