Xancles

Em comenta que és hora de rasurar-me. 

Puge al dalt i baixe la caixa grisa amb l'afaitadora que esvara sobre la bola de la pell. L'engegue i dic: - Quan vulgues. 

Ja fa anys que els pocs cabells que tinc, cauen a casa. Mentre el motoret fa circumloquis i vibratos sobre el crani, recorde quan el meu avi --miner--, era rasurat per l'àvia que no disparava ni una en valencià: Quieto Aquilino, no te muevas, leñe! Com un bufit, aquests anys que ens separen. 

Ara soc jo qui sosté aquests records mentre mire el blau preciós de les xancletes de qui m'afaita i m'estima amb monosíl·labs. Soc un caçador d'aquests, que els fenc i estiregasse, massa mare del nostre pa. Observe la muntanya russa de venes que amb el pas del temps ens han dibuixat l'amor. 

Pacientment, ara abaixe el cap, ara aixeque el mentó; ara rere una orella, ara l'altra quan intuïsc el seu gest i la neteja fineix. 

M'estime els seus peus que acompanyen, el ritme dels braços que em sostenen, també el silenci dels mots que li he furtat al llarg d'aquests anys sense pidolar res... Les pàgines del diccionari, --algunes-- cartes engroguides de baralla, però l'estima roman immutable: com aquell primer sol en veure-la, la justícia del llambreig covada amb tendresa que no mai he oblidat. La granera i el recollidor a la paret, testimonis d'açò escrit present i absent als ulls teus, lector. 

Les xancles i ella, aqueixa íntima sensació.

 

https://www.youtube.com/watch?v=z8LEe3DWzTM

Just a feeling, The Marías https://open.spotify.com/track/0ZjTXCk5QKDR0wGGPgqSS3?si=6b500803d8264c86  

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir