Em jutges pel que dic i com ho dic.
I pontifiques al teu petit univers de coreligionaris que si escriu moll, que adjectiva amb escreix de colors, que tot ho veu incert, fortuït, excessivament lluminós, que si somia alienat, que s'allunya perdut, vaja que viu d'esquena al món...
I et poses picatatxes, a la defensiva; i et justifiques tot dient que estimar-se el món no és prou per tal de fer-lo millor.
Tens tota la raó.
Allibere la veu, perquè si dic el món així, és perquè així el sent. Dir el món és la forma de transformar i respirar-lo: un cavall galopa els vents i a la crinera seua visc la llibertat. Ningú me l'arrabassarà.
Amic, sabràs pesar en la balança la llum dipositada als mots?
Josep Lluís Abad i Bueno
Imprimir
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada