He burxat per la web per veure si podia llegir algun llibre de Carles Hac Mor, i no. Impossible, cal passar per caixa, un fet que identifica un jo carnal com l'únic camí per disposar a les mans d'alguna lletra del poeta.
Com diu Jordi Marrugat en un article interesantíssim i pescat a la xarxa, tota una vida amb l'intent de foragitar, fer desaparéixer el jo (ús d'heterònims) i així també dissoldre la realitat conceptual i dels mots (revolució contra el logocentrisme) que construeixen --mitjançant el discurs-- el món, per així " retornar l'ésser humà a la vida".
Vaja, l'intent em sembla esborronador alhora que consegüent amb la seua poètica, però no crec que Carles Hac Mor ho haja aconseguit, ja que el nihilisme creatiu de què parla em sembla quant a construcció, un nou realisme engendrat, alhora que possible: "els castells no es fonamenten en l'aire". No podem burxar en la ment del nostre poeta, però ell tampoc pot fer-ho en la dels altres per esbrinar on i què és la realitat.
Cal recordar que, a l'inici del segle XXI, per construir un discurs així és necessari qui el construeix, i no estem per creure en fantasmes, ni personatges d'ultratomba.
És clar, que abans d'aquesta poètica negacionista (ens movem en un nivell poètic alhora que conceptual, per la qual cosa racional) hi havia món, i també, la ment que el pensa i el viu, aspectes també molt respectables.
Entenc (jo) també que la poesia obre portes als somnis i al trencament de certs ordres que encotillen, però afirmar que "tot ordre és feixista", em sembla un reduccionisme un xic exagerat.
Si l'obra de Carles Hac Mor -- ningú no dubta respectable i licita-- és una lluita per trencar "el sentit" que ens engrillona, parlar d'un no-jo, un no-món un no-temps, un no-art esdevé una alternativa força conceptual construïda --si no volem caure en contradicció lògica-- per un jo intuïtiu creador de noves instàncies.
Llenguatge i realitat estan condemnats a entendre's i, potser, negar-ho és una ridiculesa.
Com ha dit també el poeta Joan Navarro, "la paraula no és l'ésser, però és". Sembla que al capdavall filosofia i poesia no són llunyanes, més aviat es complementen.
Divertida la definició musical fònica -- i potser també fòbica-- que fa dels postpoetastres prrrimaires. L'humor hacmori-à el salva, poca cosa més.
No li discutirem el seu treball incessant, ni l'honestedat intel·lectual des de les seues primerenques obres (despersonalitzem-ho, no-obres), però aconseguir-ho (desmuntar la Realitat) "és farina en l'ull d'un bou": la tauromàquia plou pètals en la panera dels insurrectes.
Així sia en l'amén dels cervells hipocondríacs.
Les no-pintures del no -Carles Hac Mor poeta són el negatiu fotogràfic d'una il·lusió: la seua, intuïtiva, poètica i racional, malgrat el que diga. L'acidesa del llenguatge no pot desfer, ni esmicolar la realitat, però sí construir-ne una de nova. En aquesta aventura vital, Carles Hac Viu.
Quin sentit sinó la seua obra im - presa? Fet i comentat, resumir fins ara una vida (poètica) en dos volums de 1069 pàgines i 48,40€ no és cap entelèquia. I el que resta per publicar.
Malgré lui même i si em permeteu posar un epítet, el nou realisme edificat per Carles Hac, encoratja i viu.
Ací l'article de Jordi Marrugat fins que l'evaporen de les xarxes...
https://www.escriptors.cat/sites/default/files/2019-02/retrat-31-carles-hac-mor-tablet.pdf
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada