Voldria que dels clavills quitranats florira vida. Et veuria les galtes per on somies milímetres d'amor. I així tibaríem els fils d'allò que per voluntat amagàrem, analfabets del tacte, represaliats per veus inaudibles, corcons d'antigues fustes, passat.
Mentre els ocells piulen el colors dels capvespre, com de distant és el teu cor?
Arruixaré els carrers. Oblidaré ferides, els mots enverinadors de sang, la gangrena emocional del pou on l'àlgebra de l'obscuritat m'ofegava de ràbia i mals averanys; i cercaré, de nou, el cel als teus ulls.
Em conforten les flors, l'elegància en suportar la solitud d'aquesta primavera.
Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada