Com soterrar aquesta tristesa, els acords de tanta solitud continguda que escapar-se volen?
On s'adreçaran si no hi ha cap oceà que encercle tan profundes melodies?
Quanta desesperació tatuada en la sang que no s'atura!
Engronsat pels vents, t'escriuré del país de la bellesa on no exposaré mai més perífrasis incorrectes; les subjectaré en masmorres buides i així en el darrer somni marcaràs el camí de la meua salvació: serà prou mossegar amb els ulls la llum, el contorn delicat fet teu.
Josep Lluís Abad i BuenoImprimir
1 comentari:
Collons, xicon!
En prosa poètica, en profunditat,... no t'havia llegit tan... Sí, coses semblants, però...
Publica un comentari a l'entrada