Tancar-te el cor m'és impossible, una pèrdua inaudita, com la d'aqueixes flors sense primavera.
Camine per resseguir les fulles de tardor que al teu pas
s'escampen, els coloms que enlairats parlen del palaus boirosos on t'adreces.
Digues, on trobaré les ones, l'aigua que per la veu em calmarà la set? On viurà
el bruixot per trencar els sortilegis que el desig i la carn separen?
Obrir-te el cor, dibuixar els núvols, aquells somnis la melodia dels quals s'extraviaren, però
que inscrits a les galtes del somriure hauríem de rescabalar. Obrir-te el cor
per aixecar uns mots, desenes, centenars i, quiets pel blau intens, ser a prop
teu.
Josep Lluís Abad i Bueno
Imprimir
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada