MITES

I fins i tot els mites cauen, és així. Però, què hem de fer quan hom no s'ha creat la necessitat de generar-ne cap? 

 

Llig en un llibre de retrats, la fita d'un mite literari que pocs lectors qüestionarien.

 

En canvi rere el fil de les lletres tan sols veig la figura d'una persona qui la decadència física acompanya. És això, aquesta forma de parlar ésser cruel, em dic? No crec, sobretot perquè he fugit a tothora tant de la mistificació com de la mitificació. Una sola lletra, la "esse", que esfuma tot un retrat per no caure en aquest ferotge dualisme. 

 

Veig una persona vella que l'agafen als seus escrits amb visc, perquè el vaixell vital on navega no s'enfonse de cap de les maneres. 

 

En algunes converses del passat -- no vaig evitar parar l'orella- escoltí d'algunes llengües que si tocava atorgar-li aquell premi com una mena de consolació. 

 

Em fa feredat aquesta doble i hipòcrita manera de jutjar i permetre's dibuixar al davant i al darrere del particular. 

 

El vaig veure i escoltar l'altre dia en uns minuts radiofònics, una reproducció en temps real: mentre alguns li feien gracietes quan parlava, el seu cervell ballava les lletres en una altra dimensió. 

 

Això dit, humans i mortals.  

 

Josep Lluís Abad i BuenoImprimir