Mireu-la. No?
No em digueu que no la veieu.
Allà, arraconada i impertèrrita, palplantada a la vora d'uns maniquins estripats plens de pols i altres estris ornamentals que no tenen cap valor ara, en aquests moments, sense llum per lluir el tornassolat, la iridiscència.
Allà, quasi invisible i aliena a tot: a les cròniques repetitives dels contertulians, al sentimentalisme barat que tot ho feny, al voluntariat que sempre ens sorprèn, al rèdit que qualsevol oportunista intenta pescar; aliena als explosius, a la desfeta, als plors, als discursos grandiloqüents, a les polítiques de despatx, als vols dels nens, als silencis, aliena a la barata droga per tranquil•litzar consciències.
Allà, immòbil, sense consciència, la gerra manté el seu esplendor, vestida d'una patina de polsim i d'uns ulls --els meus, cansats, emprenyats de tanta xerrameca, buidor, -- que la observa, pensa i dona existència.
Sí, una existència efímera, arraconada en aquell aparador, diferenciada per la manca d'un so, d'una vocal, la 'u'. Sí, la gerra que tenia un preu exorbitant, extraordinari, d'objecte de luxe paritari al cel, al sol, la gerra, una melodia per als ulls, un cant la bellesa del qual excitava... i que ara ningú la mira, que no val res, o tan sols el temps en què dibuixada ressuscita de l'oblit. Així també, com la gerra, nosaltres.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada