Volia acaronar i no sabia; dir una paraula amable, però oblidava el vocabulari. Els ulls com de vidre translúcid submergits en ganyotes, esquerps. Passejava sota estels esmorteïts a la recerca d'algun cos de mirada agradosa; al moment íntim del contacte la pell esdevenia arena als rúfols vents.
Aprofità un canvi del temps per tal de desaparéixer. Esborrà qualssevol de totes les mostres callades, escrites o pronunciades de tendresa; d'aquells moments en què foren viscudes; no va pidolar, ni demanà mai res més.
S'endugué llur pròpia Vida per soterrar-se en un silenciós i perenne adéu.
Dintre d'ell bategava l'afecte!
Josep Lluís Abad i BuenoImprimir
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada