Es clou la festa, sí, tot arriba, es clou: els crits, els ritmes, fums, les olors a refregits, les estretes conduccions entre taules, cadires, els perfums camuflats de suor, els ritmes, vibracions, els somriures plastificats, mots perduts, insignificants, les fileres d'adolescents mobilitzades per resplendors digitals, aqueixes endevinalles emocionals exigides per etíliques mirades, incipients passions, l'amor que esclata, aquest, de vegades, insuportable xivarri que escora tota aquesta carn ja muda, esgotada, als braços de Morfeu...
Ara, tot això ha esdevingut pluja que amara, neteja, purifica l'esquelet mental que ens falca.
Atresorem instants lligats per sensacions, percebem la llum, els altres, les foscors també, conscients -- ni que siga per moments-- de la nostra absoluta insignificança.
Plou. Plou el gris de pluja sobre el pols de la memòria que, prenyat d'absències i presències, lentament i alhora s'esborra, s'esvaeix, s'apaga.
A les manetes del temps, records engronsats que pels mots perduren: una forma de dir 'estime'.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada