Quan l'estiu darrer s'estirava fins a la fi de setembre, un cop baixat de la Serralada d'Espadà, eixia per les nits aleatòriament amb el patinet del meu fill. Feia una volta pels afores del poble i arreplegava uns quilograms de vent que em refrescaven l'ànima.
Tot seguit, com el fill --propietari del mateix-- no podia fer-ne ús, carregava les bateries. Aquest era l'encàrrec amb què m'havia responsabilitzat.
Un veí del poble, en veure'm la primera nit sense dur casc, em cridà i, davant seu, m'explicà la conveniència i seguretat personal que aquest hàbit em proporcionaria. Vaig haver d'assentir i fins aleshores li he fet cas.
Ja no he tornat a emprar la màquina que em regalava mots i frescors oblidades.
El mateix veí, un dia creuant una carretera de les rodalies per on eixia amb Jana, m'exhortà perquè tingués la precaució de mirar ara dreta, ara esquerra en fer-ho i que no estiguera tant pendent del mòbil i les contestacions que em segrestaven del meu voltant. Vaig assentir novament, car un descuit pot dur-te a malversar uns diners per a la mort, quan ho hauríem d'haver fet en Vida.
Ahir tornava dels horts amb Jana i vaig observar de d'una cantonada com el meu veí demanava al taulell de l'estanc dos cartrons de tabac ros.
Amb el cap cot i en silenci, Jana i jo continuàrem el camí cap a casa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada