Les meues dones, V.

Ella era natural. La podies trobar, enigmàtica i callada, enfront d'un cel de bresquilles. Els seus ulls dirigien una mena de cadenes celestials que tallaven la lluna. Però l'única sang que corria era la melangia. L'havia primfilada des del seient d'un parc, a recer d'uns jocs infantils, que traçaven, ja, habitatges interiors de nostàlgia. Princesa del silenci, regnava sobre l'espai i totes les busques del desig veneraven les dimensions per on ella passejava. Aquell capvespre el meu cor esdevingué espia. Tanmateix, m'inquietava aqueix esguard seu, immòbil, com si fos una roca que olora les distàncies. Quan feia regressar el temps, actualitzava els sentiments i tot allò que qualsevol persona no hagués aconseguit. Fins i tot els pètals de les flors copsaven aquests minúsculs canvis. Tenia un do: fetillera de l'aire, ofrenava la realitat de tots els somnis. Us he de dir que, entre les mans, va replegar, sigil·losa, els meus secrets. M'ho confirmà el lliure esbós del seu somriure en l'abraçada. Ser u amb ella: carboni pur i aiguamarina.

Agrair la fotografia a Venkane.

Josep Lluís Abad i Bueno