De vegades una imatge genera paraules, és com l’aigua d’un pou enmig de la pols d’una caminada. I aquest ha estat el cas d’aquesta fotografia que m’impressionà per una mena de casualitats. L’escriptor Nel•lo Navarro m’envià per correu electrònic una imatge que vosaltres podeu veure al costat d’aquestes lletres. I, tot seguit, se m’encengué una llum de carbur en la memòria.
En primer lloc parlaré de l’explorador, una persona coneguda per mi des de la infantesa, a qui tenia, des de fa massa llunes, guardada en una calaix, però això sí, un calaix de sorpreses. A Nel•lo no mai se li ha apagat aqueixa llum rere els ulls de càlida arena oculta. Sempre l’havia considerat com una mena de mag allunyat del temps, un prestidigitador dels atzars més inversemblants, un encantador de les paraules. I he de dir-vos que ho és. Passar una estona amb ell és tota una delícia; embasta, amb la veu, les històries més divertides, senzilles i sentides, històries de veritat. I tot açò, perquè és un rodamons encuriosit. No existeix la peresa quan entre cella i cel se li dibuixa un horitzó. Apareix el xiquet delerós d’aventures. I us escric tots aquests renglons, com una excusa; perquè conegueu una mica més, l’aventurer que s’amaga entre les grafies amables del seu nom. Si hagués nascut 100 o 200 anys enrere hauria sigut un viatger inquiet, un descobridor de noves terres i paisatges. Ara, he de dir-vos que també ho és. Sempre he cregut que duu, amagada a la sang, la nissaga viatgera dels pixavins.
El cas és, que l’altre dia se n’anà a la serra de Gúdar i, allà, trobà un mas derruït i abandonat amb una mena de cementiri que replegava els habitants morts d’aquells llogarets. Com que Nel•lo s’entrena per ser testimoni, tant de la vida antiga [ veure el blog sobre la guerra civil ] com moderna, la seua càmera fotogràfica en fou testimoni del que heu pogut veure a la capçalera de l’article: una maniseta funerària.
I ací s’inicia la segona part d’aquesta història. Ell mateix em digué que es quedà bocabadat en veure el text escrit. Vosaltres, amics i amigues meus i, també, amables lectors/res desconeguts/des que per primera vegada us apropeu al blog, m’haureu de perdonar que haja de parlar de mi mateix, però la casualitat ens força. A la maniseta parla d’un Poeta mort l’any 1860 amb nom D. José Luís Abad Bueno. Comentat l’assumpte amb persones que es dediquen a la paleografia (Leopoldo Peñarroja, company meu de l’I.E.S. Honori García) digueren de la veracitat i autenticitat del document. El tipus de lletres eren les emprades en aquella època; es poden veure les línies entre les quals s’ha escrit el text (normal i corrent en aquells temps). El "D." del nom ve a dir que era una persona ben considerada pels veïns i el "Bº" del segon cognom és “Bueno” forma també normal d’escriure’l a falta d’espai.
Anem de càbales!
Ja sabeu que, amb la distància i respecte pels poetes de la nostra cultura, jo sóc aprenent de poeta. Vaig nàixer 100 anys menys un dia després de l’enterrament d’aquest homònim meu (malgrat que no diu la data del finat) i, per tal de finalitzar, s’anomena com jo mateix.
Totes aquestes coincidències fan que pensar i, tots els amics de l’esoterisme podrien deixar de dormir. No és aquest el meu cas, però em sorprenen aquestes troballes. I la ment vola ràpidament per llocs on el temps engronsa paisatges i senyals de tendresa. Terra de pastors i dones i hòmens de la pols. Una pols replegada entre les mans que dóna fruits, vida, però que també suporta el buit i l'aridesa… La vida al camp és dura, real; és capaç de treure't de l'interior fantasmes i pors, però pot edificar somnis, una mirada profunda de tot el que batega. Podria ser un versista commogut per la naturalesa, per les hores abillades de solitud entre els animals i els tristos vents d’hivern que xiulen càntics de melangia. Podria ser "lo sinyor del mas", un home que hagués pogut accedir a una cultura i unes lletres. Un seguidor i coneixedor del romanticisme del moment. Me l'imagine a les festes emblemàtiques relacionades amb la natura, tot departint uns versos i aclamat pels companys, amics i treballadors.
¿Què en penseu?
Agrair a Nel·lo Navarro la fotografia i aquest esbós de vida nova que m'ha regalat com una lleu excusa.
Josep Lluís Abad i Bueno
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada