dijous, 3 de juliol de 2008

Ara que la lluna ho dissol tot.

Ara que ja han passat uns dies envers l’Eurocopa 2008 i les persones han deixat de patir l’efecte, seria interessant fer un comentari breu sobre tot el que ha pogut generar aquest esdeveniment . Jo mateix, he patit en veure com el “panem et circenses encara té raó de ser, tot i després d’haver eliminat històricament una dictadura, la espanyola. Però aquestes weltanschauungs (cosmovisions) duren molt més que les piles alcalines i, al dia d’avui, són una forma de mantenir ocupats –desviats, diria jo- els interessos i l’atenció pels verdaders problemes de la trista humanitat nostra.

Jo que sóc un desafeccionat pel futbol d’élite- pense que no es guanyen allò que els paguen, a banda de ser un escarni per a la resta de ciutadans i persones treballadores-, he vist com el Toni Ibáñez (no hauria d’escriure aquest post) se n’anava a casa capficat en veure que Alemanya no marcava gols i no guanyava la final; la penitència que pagà fou aguantar els xiulits i botzines de persones i cotxes, l’onejar de les banderes espanyoles (recordem el que deia Samuel Johnson <<el patriotisme- siga el que siga- la bandera com símbol, és el refugi dels covards,>> vegeu Paths of Glory, d’Stanley Kubrick) o la postura apàtrida del filòsof Immanuel Kant al llibre La pau perpètua en afirmar que la humanitat no podrà realizar-se o trobar el camí de la felicitat, mentre hi haja al món una sola persona que no siga tractada amb dignitat (el llistó el tenim molt alt els humans). Sense voler relativitzar el tema de la llengua i la identitat nacional (no és tampoc l'únic problema seriós que pateix la humanitat), considere que hi ha esclavituds molt més greus al nostre món que aquest estúpid problema de l’Eurocopa 2008 – demane excuses a tots els qui visquen l’esport, no el negoci quasi mafiós ( amb l’eufemisme, diríem “de mercat”), del futbol. El comentari de Toni em feia una mica de pena . Sembla que ens mirem massa el nostre melic i la mirada del bloguer hauria d'anar una mica més lluny, com deia la cançó.

També he llegit els comentaris una mica exagerats de Toni Cucarella- ara mateix vivim al segle XXI- i és una mica difícil que passe el que comenta al seu article (Manifest contra el cinisme dels botxins ). Si no he entés mal, parla d’un afany d'exterminació envers el català, per part de llengües com el francès i l’espanyol. Exagerat, torne a dir. No podem dir a tothora que "som molt desgraciats, que ens treuen llibertats, que volem autodeterminació, etc... sempre amb planys i plors. Parat a pensar , sí que podem dir-ho i expressar-nos, però l'atenció humana té límits. L’amor a una llengua i a una forma de veure la vida no pot fonamentar-se ni en decrets llei, ni en obligacions legals. El resultat històric ha estat un fracàs. Ho podem comprovar en la repressió patida sobre les altres llengües del territori de la pell del bou. Quan més prohibeixen l’ús d’una llengua ( temps de dictadura espanyola), s’hi troba més resistència en abandonar-la. Podríem trobar una mena d’etnocidi (matar la cultura d’un grup humà, la seua forma de pensar i viure), però una actitud genocida o forma d’exterminació de la cultura catalana per part d’Espanya, no crec. La paraula genocidi solament s’empra o fa al·lusió a l’extermini físic dels éssers humans. Parlar de genocidi espanyol cap a la cultura catalana , és una incorrecció terminològica i semàntica. El mateix Manifiesto por una Lengua Común al qual fa referència Cucarella, pixa fora de lloc. No crec que els mateixos autors creguen tot el que han escrit; simplement calia dir-ho, fer una mica de soroll per tal de fer-se notar. El seu discurs, el tarannà d'aquest Manifiesto, des d’un punt de vista intel·lectual, és anquilosat i assenyala mediocritat moral en alguns moments.

Quan escrivim als blogs, de vegades, fem córrer la retòrica. sense cap mala intencionalitat. Ens espolsem els dimonis i les males vibracions. Perquè, ¿creieu que ens llegeix tanta gent? ¿Creieu que pel fet d’escriure som capaços de generar actituds vitals que duguen a canvis radicals al nostre voltant més proper? Ni de bon tros, amics/gues. Som animals que entropessem en la mateixa pedra. La comoditat ens venç massa a sovint ( jo el primer que cau en aquest parany del sistema). Hegel ja ho va deixar tot molt ben explicat a la Filosofia del dret: com funciona un Estat burgés, la gran màquina uniformadora amb l’objectiu de desfer les diferències per tal de centralitzar i controlar-ho tot.

Nosaltres escrivim, perquè estimem la llengua que ens ha vist nàixer i créixer. I ho fem sense cap obligació, perquè volem la grafia de les paraules, l’aroma que emanen, la seua llum oculta que, també, ens afaiçona. Escrivim per existir, no per figurar, ni per estar de moda, ni per obtenir guardons adjudicats en fires; escrivim tranquils, a la vora de l’hivern, sense foc que ens escalfe. Escrivim, perquè no volem demostrar res a ningú, simplement per trobar la llum interior, per acostar-nos als ritmes amables de la primavera o, potser, per testimoniar que els cucuts, encara, canten. Escrivim per la mirada d’un xiquet, d’una xiqueta que descobreix el traç enamoradís d’una lletra i se li obre tot un futur de possibilitats: de llums, també d’ombres. Escrivim, no per acumular punts al nostre curriculum personal, ni per grimpar en l'escalafó de la fama i dels fums; escrivim per l’esperança. I morirem, si cal, prenyats de solitud, però amb garlandes de vocals i consonants a la boca.

Aquestes reflexions, i d’altres, anaven creixent al meu cap, mentre un sol lluent cremava la seua pell i els meus braços recollien, a Aín, les creïlles de la propera temporada. Ja són totes podrides, em deien els savis bells i vells del poble. Enguany, bixest; malament per les creïlles. Incrèdul com sóc, m’arromanguí la peresa i les dues vesprades anteriors les passí a l’hort. Encara trauré per menjar fins al març. Algun llombric ja festejava el banquet. Els mals auguris se n'anaren a fer punyetes. La voluntat i el treball poden canviar la realitat. Les creïlles fan pensar.

I veia, solitari, com la lluna dissolia el color de totes aquestes paraules en el capvespre daurat.

Agrair la foto a diamond_nigth.



Josep Lluís Abad i Bueno

3 comentaris:

De mica en mica ha dit...

Príncep de les Milotxes, et passo aquest meme per si el vols seguir. ;)

zel ha dit...

Espero ser benvinguda, lectora novella del teu blog, però no m'he pogut estar de posar-me'l al costadet per passar sovint i llegir, jo si crec que, tot i que som com la serp que es mossega la cua, fem una teranyina que s'escampa...
Salut!

Príncep de les milotxes ha dit...

Molt agraït pels vostres comentaris. De mica en mica, m'hauràs de dir que és un "meme". Encara no ho sé tot, gràcies a Déu.
Zel, estic al vostre costat, a un clic de la finestra, Una abraçada a les dues..