dijous, 24 de juliol de 2008

Les meues dones, VII.


Tenen la mirada de cotó fluix i les hem vistes -àngels de foc- assegudes a l'ombra d'uns canyars on tremolen de peus; també, les deixalles.
¿Per a qui tanta espera? ¿Coneixeran l'estima? ¿Els seus ulls de gneis fondran els rellotges?
El meu fill Guillem i jo les hem vistes... i el silenci.
Acròbates del cos, amaguen camins de flors i fruits per on les seues penes vaguen.
Sentinelles sota un sol d'agulles, a l'ampolla d'aigua freda, enclaustren, cadavèrica, la tristesa. I abandonades, -en trinxeres ermes, circulars- se l'empassen.
Transiten mars nafrades i no parlen: elles miren, endevinen territoris d'atzabeja on dibuixen gestos. Prestidigitadores de la llum, són ciclons a la recerca d'un pa d'estrelles blanques. Elles, com paraules nues que s'esmunyen, nines pulcres del vocabulari.
Deuríeu conéixer-los, desemmascarar els monyicots que, al fulgor de llunes febles, adoren el que compren. Tot creient-se redemptors, les esclavitzen: homes de pedra, carcasses buides amb sang de cinabri. Sense amor, ni seny són àspids verinosos, fuets de molibdé, mercaders del cadmi injectat a la limfa.
El meu Guillem i jo us maleïm; us ancorem, amb vidres, els fonemes nuls de la vostra falsa tendresa.
En canvi, a vosaltres, dones translúcides, porcellanes de calor trencadissa, us apomem pètals d'amor i de rosada. Abans d'eixir a les notícies fosques de tanta tinta ignorada, molt més abans de nosaltres nàixer, ja existíeu. Per això mateix, en aquest juliol calorós de 2008 i, al camí Caminàs, el meu Guillem i jo us diem: dels canyars sou l'aire; un aire subtil on la vida subterrània vibra.

Josep Lluís Abad i Bueno


Agrair la foto a Ferran.

1 comentari:

Anònim ha dit...

Preci�s l'amor que descrius entre els canyars i el vent del calor�s estiu. La teua paraula �s consci�ncia i benauran�a.