dimarts, 29 de juliol de 2008

Piràmides.


No em referisc a les piràmides d'Egipte, on em perd tan sols amb la classificació de les èpoques, faraons, princeses i reialmes; em perd amb tots els mega-edificis construïts.
¡Ai si les piràmides i les parets interiors parlaren de tot el que han vist! Passions, amors, renúncies, enveges, sacrificis o enganys, actuacions anònimes, abusos de poder, afanys de figuració, orgulls, anècdotes de blat i tendresa... Aquestes no les han edificades mai els faraons.
Les piràmides, realitats enigmàtiques properes a l'àmbit cabalístic...
Tampoc és el cas de Piràmide la discoteca de Cabanes on l'afany consumista adreça, setmanalment, milers i milers d'animals humans a l'anònim i carnal escorxador; sense fer-se preguntes acudeixen callats, amb salconduits d'una voluntat minvada, reduïda per les drogues que planen a dojo, químiques, acústiques, visuals. Piràmide com una màquina de fer diners, aliena als sentiments d'una humanitat que l'única llibertat assolida és la de morir farts d'inanició, amb les mosques ensinistrades -d'una famèlica model de Margaret Astor- a la boca d'innocents.
Piràmide que no és la del Louvre, de cristall i acer, simplement col·locada per ornamentació, per fer-nos creure que som brillants, per reflectir la bondat-maldat de les nostres carns, la flaquesa o bellesa de l'esperit.
Piràmides que sí continuen interposant-se en les relacions humanes: amos i esclaus. Piràmides de dominació, encastades amb velluts i brillants, però que subjuguen i humilien.
¡Ai com d'estúpids eren tots aquells que parlaven de la mort de Karl Marx! Una globalització tan allunyada de relacions poètiques entre els humans, sembla que l'ha ressuscitat; i la seua veu ressona, més actual que mai. Diuen que cremà els seus primers escrits: foren poemes; però el caliu restà ocult i floria en la seua obra posterior.
Estructures piramidals quan et miren per sobre de les ulleres i et parlen amb ferotge condescendència, hom diria, quasi perdonant-te la vida, regalant-te l'aire perquè no et mores. Piràmides de poder en no captar una broma i estar mancat de sentit de l'amor, de l'humor. Piràmides disfressades d'una pseudo-serietat soteriològica - ací ja saps qui mana- i així enganyar, menyspreuar, defraudar els humans.
Piràmides endreçades per homes i dones tristes, que tremolen insegurs, tan infrahumans com inhumans.
Digueu si existeix bellesa, si l'ésser humà s'encongeix davant la vida que s'obre als cims impenetrables com L'Everest, el Lotse, el Makalu, el K2, la montanya sagrada de l'Ama Dablam...
¿Voleu dir que els primers que les coronaren foren occidentals? Mireu la Viquipèdia, la història etnocentrista dels europeus meravellosos, quasi déus perfectes i magnífics que les xafaren... Agafades de mans trobem la mort, l'asèptic glaç...¿Seran els xerpes, homes i dones de veritat? Aquestes piràmides de gel i pedra amaguen secrets i ombres per a tots els qui se les donen de llestos. ¿Podrà l'orgull amb els vents curulls de pau?

Josep Lluís Abad i Bueno


Agrair la fotografia a Féileacán.

1 comentari:

zel ha dit...

Fa temps, que quan em sento així com una mica perduda, el que em reconforta és mirar a l'orient, i llegir...
És una altra dimensió, un altre sistema de valors, una altra vida, encar...per quan temps? No ho sé, però tenen arrels diferents, em sembla.
Petons.