Bon dia a tots, amics i amigues. L'altre dia assegut al marbre d'un parc vaig notar com el sol perdia la mandra.
Eren les 7:00 i em trobí amb el mateix home de temps arrere. A la babalà, em saludà somrient, molt amable, ell.
- Sembla feliç, -li vaig dir-, com aleshores...
- No et conec fill; he oblidat qui ets, si fores conegut, important per a mi... Ara sóc una xarxa de fils, tubs i gomes que no sé què en fan... però sóc feliç fill; sí, sóc feliç... Fixa't: Tu mateix pots veure la decadència d'aquesta carn. Ara perd pes i se m'obren forats a la ment per on les paraules s'enlairen com milotxes. ¿Ho he dit bé, veritat? ¿S'anomenen milotxes aquells artefactes dels innocents..., oi que sí? ¿Em veus abandonat pels cels? No semble més que un corsari allunyat del vaixell, derrotat, trist.
Mira'm: aquest cos no m'obeeix... i l'acer de l'aixeta cromada és molt més dur que aquest esquelet de cristalls. Però, encara, si els núvols pesen als carrers, l'aigua em cerca els secs de la cara. Ja no m'hi creixen flors i l'esperança, a poc a poc, s'eixuga.
Ara no camine, em trauen; m'hi veig en una fira que, tot i sentir-la, no és la meua. Al mercat, els carrers es moren de tanta sequera. Les oronetes s'oculten, esvalotades, als nius. Postrat en aquest llit de tissora, observe la lentitud de la vida, la rapidesa de la mort.
Però fa uns instants m'has somrist, m'has dirigit la paraula en la mirada.
¿Creus que tinc algun xicotet motiu per ser feliç? Jo sí que ho crec. Malgrat tot, ¿saps si hi ha res que puga confirmar la felicitat?
¿Creus que els diccionaris m'oferiran amb justesa la declinació més pura de l'amor?
Amb els anys, fill, la mort, de blanc, s'acosta. La veus tan dolça, amable, familiar...
Construeixes en humil pel·lícula la teua història i t'amoïnes per no haver procurat més i més bocins lluents de felicitat.
Felicitat, oh bella rosada! On ets, què signifiques dura paraula!
- No burxes més, vell amic.
- Jo no et conec. ¿Qui dius que ets? Per atzar, ¿hem estat nosaltres bons amics?
- Agafa'm de les mans i somriu. Pren l'aroma, el fruit que anys arrere em regalares.
- No t'entenc. No sé ni el com, ni el perquè de tot açò que dius. Però he notat una serena vibració de temps passats. Potser, el que fou la darrera poesia d'una vida verdadera...Pren les meues mans.
Silenci, veles de vent, vaixell d'oblits i d'aire, salnitre, llum...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada