dimecres, 30 de juliol de 2008

Donar Fe.


El pare és mort.

Avui m’ho han comunicat. Ha estat una trista notícia el poder comprovar l’interés d’algunes persones o institucions que mora.

El pare és mort, sí. I ho dic per segona vegada, perquè em costa de creure-ho. Així ha esdevingut la història: Jo he sigut sempre un home de molta fe; la vaig mamar de ben petit a casa i a l’església; és clar, que no em referesc, ni als edificis de pedra, ni a certs membres de les piràmides. Ma mare em deia que la fe és un regal, que no la tens perquè tu vullgues. I jo, vailet, l’esperava pacient i pacient, com si vinguera embolicada en paquet. Però aquests ministres de pedra, no eren dels meus…

Ja d’adolescent, em vaig – una mica, com tothom- despistar; però aquesta situació tampoc no tenia cap futur. Tot estava controlat i semblava com si una mà invisible es preocupara per mi. Al capdavall i topat de front a uns notaris, em reconduïren a la Casa del Pare. No hi havia res a fer, encara que, ni de bon tros, va ser, per ells, que la recuperara. Els notaris i la meua fe. Mira que treballen. Amb un colp de vista, els deus diners i, per cert, encara no han agafat la ploma; si, així és, tremola…

La meua fe; la meua humil fe; la meua humil i feble fe. Jo sempre l’he tinguda amagada; una mica, com l’aigua al desert… I mon pare, amb els peus pel davant, de cos present.

El pare és mort i m’ha fet senyals d’una carta de la Caixa, perquè ell mateix done fe que és encara viu. I en llegir això, ¡a collons! ha ressuscitat. Ha mogut els dits; de seguida, les mans, però endevinant-li el pensament he dit:

- No et neguiteges pare, ni t’amoïnes; no faces calendari per aquesta gent. És normal que t’envien cartes. Aquests de La Caixa de Pensions tenen molta cura de la feina ben feta. Són seriosos els nois.

¡Ai pare!, ¿i els protocols, què me'n dius? ¿Que tu què et creus, que els poden defugir? Pensa una mica pare, pensa i encén els teus ulls. És lògic que et demanen un encàrrec així, sobretot quan vius per mi i tu disposes de la meua veu; de mort, no vals per a res. No veus que no hi acudiries. La lògica dels banquers és impressionant. Fixa’t i els veuràs tots preocupats per fer fallida en la situació actual. Són els únics que ploren als penells que especulen, als polítics de coure ferm. Fan llàstima i tenen por de recular amb els seus guanys. De sol a dol, treballen. ¡No ho sé! Sempre suant, esmaperduts, entre papers.

El pare, mort, no n‘ha dit res. No ha mogut, per tal de riure’s, ni una cella. Però jo conec mon pare i, tots dos, d'amagat, ho hem fet.

¿A veure qui té un pare pobre que riu mort i sense ser clergue, ni notari, de tant com riu és capaç de donar fe?



Josep Lluís Abad i Bueno

6 comentaris:

Príncep de les milotxes ha dit...

Olga, és un conte. Mon pare és viu i no sempre quan escrivim parlem de coses reals; moltes vegades són inventades, com ho és ara. De tota manera sembla que el to, t'ho ha fet creure i has anat lligant caps en el teu cap..... La qual cosa assenyala que el text era ben escrit. Açò és un conte que li he escrit a mon pare arran d'una carta que els meravellosos membres de La Caixa de Pensions de Catalunya li han enviat ahir. Li vaig dir a mon pare:- aquests de la Caixa ja et volen mort, pare; volen que dónes fe de vida. Sembla que tenen por de pagar pensions sense saber si el subjecte en qüestió es o no mort. Ell em digué que val que l'escrigués; i anit en 45 minuts li vaig muntar la historieta. Avui 31 de juliol, ell encara no la coneix; hem quedat a sopar la família i els la llegiré a tots, i riurem fins a l'extenuació... Mon pare és molt gran i se'n riu, fins i tot, de coses molt serioses...
Una abraçada per la teua preocupació, però està molt bé. Está evolucionant molt bé.
Petonets i que gaudisques amb la família de l'estiu.

zel ha dit...

Ostres, sort que és un conte, fins t'havia escrit un mail de condol...
Ara, amb el mozilla, he pogut entrar!
Petons!

Príncep de les milotxes ha dit...

Ja sou dos qui heu caigut al parany; Però no ho he fet a posta. Simplement ha esta un conte per ironitzar amb els tres estaments; església, notaris i banca ( polítics de gairó).
Una abraçada.

Anònim ha dit...

Jo no he caigut en el parany, perquè abans de llegir el conte, havia telefonat a casa el teu pare.
M'ha agradat el relat, el missatge, sobretot. I la capacitat admirable de riure's de les coses més "serioses" d'este món.
Un abráç.

Carme Fortià ha dit...

I mira que si no arriba a donar fer li bloquegen els calers! Curiós oi aquests costums dels banquers?

Anònim ha dit...

Una bona mostra del que pot donar de sí un conte curt quan s'encerta en el punt des d'on encarar-lo.
Este conte és redó. Perquè els banquers i els jerarques donen molt de joc a un ull crític i sensible a qui li toquen el pare.
La última frase és genial:
"A veure qui té un pare pobre que riu mort, i sense ser clergue ni notari, mort i tot, amb la risa dóna fe"
Més o menys. Chapeau.