Oh dolça papallona... La meua tristor és tan subtil com els set haikus que pots sentir en aquesta pàgina. Assegut al corral emblanquinat, recorde l'heliotropi que plantí agafat de la mà del meu fill. Per la primavera, les abelles i tu, carregàveu rosades i pol·len: libàveu la llum, el silenci del dia. Aquell nen entrava a la cuina i reia unes voltes; d'altres, plorava. Era la carn i l'escola; era la vida. Ara que lentament se'm desfan els records, vull escapar-me del somni profund i proper.
Crideu-me paraules!
On sou?
Qui us ha vist, per quins llocs?
Lluny de la pols, de la terra?
No em deixeu!
Per la vostra fe amagada, jo he estimat els hòmens.
El sol m'acarona amb uns rajos de bes. Són els patis de calç, on ni lladren els gossos, ni els insectes brunzeixen, un rectangle de pedra.
La nit de Sant Joan se m'acosta, rossega el meus ulls. Calla't amic i no et queixes! Obre el teu cor i gaudeix com t'acull el trist vímet de l'engronsadora. A casa ningú no respira: estic sol i, ara, una ombra m'atansa. Em venç.
Josep Lluís Abad i Bueno
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada