Antropomorfisme de Jana: estima, VIII

Ha estat tot com una cosa feta; m'havien deixat massa hores al terrat i no ho he pogut evitar de cap de les maneres. Si veig terra, he de gratar amb les urpes; és el paper de vidre, la meua forma de pedicura natural.

Revolcada en l'humus i rosegant els bulbs m'acostava a la felicitat.

Ha pujat el príncep per estendre la roba i no m'ha dit res; simplement un "fuig", ha estat prou.

Pacientment ha replegat els narcisos, les tulipes, els iris i totes les altres flors; ha recollit totes les pedretes del fons i la terra l'ha tornada a dipositar en les jardineres; té encara l'esperança que algunes flors somriuran al sol, que besaran, amb els perfums, el cel.
En acabar, ha estés la roba mentre el mirava.
S'havia oblidat de regar-les, però, al capdavall, ho ja fet.

No puc expressar-vos la intimitat de la fotografia que em regira el cor i no veieu: M' ha abraçat pel coll... no ha dit cap paraula.

Josep Lluís Abad i Bueno

Imprimir