M'has trucat, sí, perquè la goma del temps, si fa no fa, tremola de tan elàstica; era diumenge 21 de febrer al migdia... mentre dansaven les forquetes en l'amanida i jo cuinava el dinar. Envoltat pels vapors místics vaig adonar-me de la teua gran estima: m'enyoraves per l'absència continuada, perquè el sol que acarona ta casa a les 11, encara no m'havia retrobat.
Catedràtic de l'espera, -vint i no sé quants dies, dius que no m'has vist- ets testimoni del minut guanyat, dia rere día, per l'astre rei al menjador.
He pujat a Aín, m'he deixat caure... He esmorzat amb dos amics poetes Nel•lo i Josep... Passat un quart de lluna he anat, amb Jana, a veure la solitud de les oliveres tristes, a esporgar les branques fosques dels ametllers.
Amic és cert que no t'he enviat cap àngel amb bones noves, ni t'he collit, enguany, cap cabàs de somriures i taronges; però m'hauràs de perdonar.
Tu saps que balles al meu cor, que sures dolç en les meues canonades, que no existeix per tu cap gravetat.
Sigues un cop més el blau, el cel que sempre m'acompanya! També la pluja que, asseguts tots dos al mirador, veiem caure en paladejar el saborós café.
Amb tu al costat em sent segur, car al carrer de l'aigua el lledoner -a punt de primavera- ja em canta i tinc per cor d'aquesta música els pètals dels ametllers.
Malgrat aquesta falsa distància, per tu, -a borbotons i silenciosa- flueix en mi, com la deu d'Aín, la vida.
Josep Lluís Abad i Bueno
Imprimir
3 comentaris:
És un plaer llegir en cada nou escrit com estimes les persones per allò que són, com és de gran la teva sensibilitat i humanitat. Una abraçada d'una seguidora :)
Celebre que t'arribe al cor Sílvia...Aquesta hauria de ser sempre la intenció de qualsevol escriptor/ora.
Feia dies que no tenia temps per venir-te a llegir, Príncep... Com sempre, quin plaer!
Publica un comentari a l'entrada