Digues què en faràs si a les mans et tremolen les paraules i els ulls, de tan febles, són incapaços de retrobar els sentiments blaus?
No tenies cap futur i ho sabies i callaves; el vocabulari un atzucac.
Impossible i nul•la reconstruir-te la joia recorrent al blog.
Però encabotat t'agafaves als núvols de qui esperaves salvació.
Vaja el teu amor de paraules d'aire!
Reconeix-ho, has estat l'ombra d'un home, un buf de lletres blanques que glaçades es desfan.
Ara, en l'hora de la serp i del bruxisme, què pretens amb unes dents postisses?
Fa temps se t'assecà la llengua i el sol encara evapora i crema: cor invisible i cendra oblidada. Tampoc ningú no et fa cas.
Agrair la fotografia a juanedc.
Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir
6 comentaris:
És un regal acarar-se un diumenge de matí (vaja, o qualsevol dia) a unes paraules tan ben trobades; tot i que siga una pavana de vell.
Salut i Terra
Aquest desànim no és digne d'un Príncep. Aixeca't i viu "la vida viva".
No sigues tan dur amb tu mateix. No venim sempre a llegir-te? Deu ser que escrius bé.
Em sap greu llegir-te així, encara que t'entenc. M'ataquen sentiments semblants tot sovint. Només puc fer que pujar i baixar al seu ritme. Espero que se't passi...
La literatura no és literalitat. Sí és un joc de passions i invencions reals o imaginàries.
Imagineu com serà el vostre futur? Creieu que això el cridarà?
Extragueu-li el suc dolç i amarg a les paraules.
No sigueu més supersticiosos que la pròpia realitat!
La tristesa acabaria regolfant pels marges si l'home fóra ombra i no home. Però és home. D'això no es han de poder persuadir els amos de la caverna. Només faltaria. I adéu supersticions.
Publica un comentari a l'entrada