Dos poemes de Manel Alonso.

L'amic i poeta Manel Alonso m'ha enviat un parell de poemes dels seus darrers llibres publicats: Correspondència de Guerra guardonat amb el XIII Premi de Poesia Paco Mollà i Si em parles del desig, guardonat amb el Premi de Poesia Antoni Matutano 2010 de Vila D'Almassora.

Escriptor impenitent, amic de lletres i romanços, sembla tenir el do de la ubiqüitat. Això sí, és un treballador incansable.

Aquesta setmana passada, el dijous dia 3 de juny, una colla d'amics li reteren un homenatge recitant poemes en una festa a la Casa de la cultura de Puçol. Qüestions personals m'impossibilitaren acudir a l'acte. És per això que, amablement a la petició que li vaig fer, us penge aquestes dos peces, d'uns llibres que, de ben segur, pagarà la pena llegir i que han estat editats per Aguaclara  i Onada.com.


                                                      A Cesc Freixas, príncep de la revolta.

Cauen les persianes del capvespre
en el vell i amable primer món.
Els contenidors de les ciutats
com una sitja inacabable es van omplint
amb les deixalles de la gran botiga.
Pels voltants guaiten individus
sense un compte corrent que els aixoplugue
i amarrant-se la impaciència a la cintura
esperen que marxen els operaris de somriure obscé
per tal de traure els cobert i les tovalles.

Cau la nit en el deprimit tercer món
com una llosa de marbre negre,
com un teló obscur que oculta rialles enfollides,
no hi ha contenidors als pobles,
només clots d’escombraries
on es rebolquen golafres els gossos.
Regna als sembrats impassible
la dissort de la sequera,
la terrible petjada de les plagues.
La fam és un tigre a l’aguait
que no deixarà dormir ningú.
Els cayucos ancorats com balenes a la platja,
atents als seductors cants de les sirenes,
esperen passatgers que vulguen solcar el mar
a la recerca del somni que els aclapara.

Manel Alonso i Català
(del llibre Correspondència de guerra)


*** *** *** *** *** *** *** ***


Em mire i veig un animal fràgil que em retorna la mirada
i amb les mans protegisc el meu nu d’ivori i nacre.

El record d’un encontre em perleja de luxúria el pit,
pacient invoque un cos que em prenga,
que m’arrossegue, que em posseïsca...

–Calla! Deixa que el meu esguard
agombole el desig amb la darrera llum de la vesprada.


Manel Alonso i Català
(del llibre Si em parles del desig)



Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir