Estimats amics: ja estic a la meua petita pàtria, Aín; un llogaret perdut a la Serralada d'Espadà on les úniques banderes que onegen són els fràgils parotets d'ales multicolors i on tot és aire.
Aquest capvespre he anat al meu hort abandonat a les pluges ocasionals d'aquesta tendra primavera i m'he collit unes poques patates i bledes; Jana, omnipresent d'estima i companyonia, resta sempre al meu costat.
Al poble, encara hi serem un centenar de persones; pels matins els pocs veïns netegen els marges del terme, cullen les hortalisses i s'acosten al bar allà cap a les deu, hora sagrada d'esmorzar. Jo acudisc al carrer de l'aigua, on acompanyat pels catedràtics del poble i pel preu de la companyia aprenc com les raboses.
Allà cap a les dues de la tarda, quan els nens i mares marxen, Jana i jo restem tot sols... amb l'única companyia del raucar dels gripaus i el frec d'un ventet sobre les fulles amples dels plataners.
- Anem Jana... I el sol s'entesta en calfar-nos els cervells, que no en té de misericòrdia.
Arribem a casa on Jana cau rendida en la part més fresca de l'escala. El menjar és frugal: patates, bledes, oli verge de les nostres oliveres i un pessic de sal. De segon, verat en escabetx cuinat ahir al capvespre i una llesca de meló amb mel (para una mica verd).
En escurar els quatre plats, el record proper de la dona dels núvols -la seua màgia de colors- m'endolceixen la migdiada. Han emmudit els ocellets: mentre balla la persiana, un violí extraviat parla...
Continuarà...
Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir
6 comentaris:
Esperarem la continuació, príncep. I gràcies.
que la pau del sol que crema, de la terra, de la pluja -si cau-, de les paraules -no excessives- i dels pensaments, de la lluna -que ara ja deu ser nova però que aviat creixerà-, de les companyies -la de la Jana, no cal dir-ho-, de les passes velles i noves... et siguin productives en l'ànima i en el cos.
Potser en aquest sud les móres ja comencen a estar al punt :-)
Quin poder d'evocació, Príncep! Em sembla poder ser-hi allà. Gràcies per regalar-nos aquest petit paradís.
Intentarem fer la continuació, però m'he deixat el cable de la Canon a casa i no puc passar les fotografies; cap el cap de setmana escriurem la segona part que no és tan poètica i - mira per on- ha fet que us escriga açò perquè vegeu per quins llocs camine.
Estimat Pere, la lluna està al 91,22% de la seua fase, a 26 dies, 21 hores i 6 minuts, a 378.156 quilòmetres de la Terra. Ens relaxarem i somiarem algunes paraules.
Silvia, açò és una autèntica vida de poble, amb l'avantatge que hi ha connexió wifi gratuïta per satél•lit; el meu Ipod és un crack; ara li he tirat l'ull a l'Ipad nou, però crec que hauré d'aguardar-me més d'un any.
Ostres, Ain! Va ser la primera destinació del meu pare com a mestre. Ens contava que l'any que ell hi va anar no hi havia carretera, sols un esquifit caminet recerat a la muntanya i que va arribar als lloms d'un ruc; a més, aquell givern es va quedar incomunicat per les nevades que van caure i no va poder anar a casa per poder passar els nadals. Anys després hi he anat amb el meu pare i va ser realment emocionant sentir contar els seus record, saludar als veïns i als "xiquets" que el van tenir com a mestre, de l'edifici de l'antiga escola, del caminet fins al calvari... Una bonica experiència.
Si passes per l'inici i l'esquerra d'aquest blog, trobaràs el meu Flickr. Pots ensenyar-li fotos del poble i del les seues flors al teu pare.
Una abraçada.
El poble continua ple de vida.
Publica un comentari a l'entrada