Zoomorfisme del Príncep: Rita ens parla amb amor.

Què et sembla Jana?

Ha començat a les 00:15 i encara no ha parat; ella parla pels colzes. El seu dir és un riu inabrogable.

Ha començat: - Perquè jo els contava la vida de Sant Antoni a les nétes de Betxí, però desconeixien la història del patró. I dels meus xiquets treballadors a destall, de les ferides de la meua gossa Xaquira, que li les guarisc amb un emplastre de sofre amb oli.
Per segona vegada m'ha narrat que ella l'alçà d'una caiguda a terra, que la dugué del corral a la porta del darrere de la casa... que ho menja tot cru -coprons, carcasses, caps de pollastre amb crestes incloses- i que les sobres les col•loca al congelador rectangular...

Mentrimentres, tu badalles Jana, gitada a la fresca de la vorera nocturna que s'agraeix... I Rita continua parlant. Jo assentisc amb el cap i prenc notes perquè llegiu el que escoltem.
Ella no s'atura, perquè té un mecanisme valencià de precisió absoluta i les esses xiulen, les bes badallen i les cas constrenyen les xafogors nocturnes i les més fosques ombres.

Així que agafa aire, esmussa i resa:

-Perquè el meu fill festejà amb la cordovesa i, a festa La Vila, ho deixaren; mentre la consogra se n'anà a la seua terra, la xica menjava a ma casa; però en arribar el meu fill -ben estesa la nit- em digué que ho havien deixat anar. Ja em veus, a les dues de la matinada, cercant-la pels carrers. A la porta de sa casa esclatà que no xafaria més ma casa.
Veges tu, què li havia de dir?

Jana ensuma un gat sota la carrosseria oliosa d'un automòbil: lladra; lladra tan fort que els morts gesticulen de dolor... És quasi la 01:00 però Rita continua: rere el finestró de casa el vocabulari s'obre i tanca, una, dues, tres vegades i plora, com si ens trobarem en una mena d'exorcisme.

Rita, feliç, enceta que està feta pols:

- Des dels quatorze anys que m'obriren en canal i duc una faixa de plàstic dur per endreçar-me la columna; jo, fidel secretari, li escric, ella em dicta... Així que pots veure, la calor la passem com podem.

Bufa aire, per què no te m'endus?

I ja em veus, tota desconjuntada carrer amunt; el meu home, eixe no el mou ningú del silló; una orquestra de pua i cordes tan bonica i s'haurà entaforat; quan baixa amb mi, m'agafe del seu braç i, a poc a poc, ens acostem a casa.

Surt el veí per llançar el poal del fem al contenidor... Li diu que el camió ja ha passat, però una subordinada de relatiu seua m'enganxa pel coll.

I diu:- ...la qual cosa ha fet que l'acomiaden del treball; sí, parle del meu fill. Dèsset anys i en tornar del cap de setmana, a la feina li diuen que no el necessiten més. Ara l'han enganxat a l'Ajuntament -segon contracte renovat- i és que ho sap fer tot. Que n'hi ha un problema! Allà que criden el meu Pau: sol•lucionat l'assumpte; és un manetes!
Saps que ell és el meu xofer? Em duu als metges i roba el cor de les infermeres. De vegades, em pregunte per què no s'haurà casat.
Sembla que és hora d'anar-me'n cap amunt. No creus? Si jo tinguera llums, escriuria tot un llibre...

Jana has vist tot l'amor amagat rere els ecos de cada paraula dita?
M'estime els mots que brollen de sa boca. No has parlat en va, perquè creus en això i s'acreix la teua vida.

Rita, feliç. Mentre t'allunyes grave la data, a 5 de juliol de l'any 2010. Pels mots, lenta i dolça, tu camines la nit d'aquest meravellós estiu.

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir