Ja no m'estimes? M'entristiré com les roses dures, seques, d'hivern.
Al llit de mort recordà que amb una amiga hi hagué un abans i un després. No mai va creure que les seues paraules hagueren estat un bisturí. Volgué analitzar els fets; feia temps que els sentits s'havien desentés d'ell, però secretament el cervell encara li ordenava escriure al blog. Aleshores conclogué que tot havia estat un problema de textura en la dermis.
Plorà amargament per totes les paraules perdudes: aquella planta s'assecà, no mai més hi aparegueren delicades roses.
Al costat d'aquest ofec arrelat, dues pespicàcies de Cioran amb pinzellada poètica; la primera, treta de L'inconvenient d'haver nascut i la segona de El malvat demiürg :
1/ "Vers una saviesa vegetal: abjuraria de tots els meus errors pel somriure d'un arbre".
2/ "Frase d'un captaire: Si es resa al costat d'una flor, creix més de pressa".
I l'excel·lència.
Agrair la fotografia a Wilsoke.
Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir
4 comentaris:
El punt 1, el punt 1, una meravella, somriure d'un arbre, únic!
No estari gens ni mica mal que això ho poguerem fer.
Anem privats de joia profunda.
Encara que entremig hi hagi el florir de les roses, certament és un inconvenient haver nascut.
M'hauré d'entristir encara més, Olga?
Publica un comentari a l'entrada