Tens dos anys i, a sovint, pense què farem a casa sense tu. Et veig jove, preciosa, polida i pentinada. Ara perds el pèl d'hivern i comprove que la Natura ho disposa tot en un cicle ordenat i esponjós, de tacte efusiu, agradable. Cada dia surts a passejar amb mi i les articulacions teues semblen vols harmònics d'una montanya russa, una meravella els passos amb què enganyes el dolç i sinuós relleu.
T'atures i seus als meus peus que t'acompanyen; aleshores adrecem els ulls al cel pigat de núvols que ens rep amatent.
Panteixes, et sent xisclar; en abraçar-te note les carreres de les teues cèl•lules sanguínies, veloces elles, com aquests sentiments. Corres perseguint les ombres dels saltamartins, escorcollant la saba de la vida. Mentrimentres l'oratge pentina el joncar i el capvespre s'apaga.
Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir
2 comentaris:
Aquest matí, quan anava a treballar, he sentit una notícia esfereïdora a la ràdio del cotxe. Un soldat britànic, destinat en Afganistan, en un destacament de desactivació de mines, tenia al seu càrrec, des de cadell, un gos ensinistrat per a detectar explosius. L’altre dia, el soldat va morir en una emboscada dels talibans. Doncs bé, a les poques hores, el gosset, anguniat per la desaparició del seu amo, també va morir d’un infart.
Estimat Ximo: pot semblar immoral parlar d'aquestes coses ien aquests termes amb tota l'aigua que està plovent i la majoria de panorames familiars que existeixen sense treball.
Però em plau parlar també d'açó perquè la companyia d'un animal per humanitzar més encara els humans amb qui conviu - i està demostrat dels beneficis d'aquesta simbiosi- fornma parat de la vida de tantíssimes persones.
Aprofite aquesta finestreta per anar deixant constància dd'aquests sentiments que alguna vegada tantíssimes persones han pogut experimentar.
Pel que dius de l'anècdota escoltada a la ràdio és molt trista.
Mira, si poguérem posar-nos dintre del cervell dels animals o ells al nostre de quantes coses ens assabentaríem. Déu n'hi do!
Publica un comentari a l'entrada