dimecres, 16 d’abril de 2008

Flors de terra



Havia caminat per aquells corredors no verds, quasi asèptics, com si d'un hospital d'ànimes es tractara, i semblava posseir el reialme de la tristesa pegada al fons d'uns ulls perduts. Rumiava la lentitud perpètua dels dies, totes aquelles hores mortes on evitava qualsevol mínim contacte llevat del desig per la llum. ¿Quin sentit tindria aquella anònima i lenta repetició dels gestos? ¿Potser algun altre ésser el comprendria? ¿Li demanarien la veu o l'ombra, l'escalfor, la mirada? ¿Tindria la seguretat de la primavera als llavis, aqueixa transparència de la pell amable que es regala? Era el vent qui afaiçonava totes aquestes flors arrelades en el seu profund cervell. Caminava pels carrers, absort per un món que el traspassava. I en acostar-se accidentalment a l'ombrosa pinassa del parterre... ell s'adonà del roig encés, del groc i verd, de l'univers jaspiat i viu pels blaus secrets del caramel humil d'uns pensaments.


Josep Lluís Abad i Bueno