dimarts, 8 d’abril de 2008

La solitud del bloc



Escrius cara a l'hivern d'un cristall d'electrons que, efusius, et ballen, mentre la solitud t'acarona. I esperes uns ulls càlids, amigables, que t'acullen. I res no passa; tan sols un temps buit, testimoni del deler de la companyia. Sol, envoltat de veus interiors i balls fonètics de lletres que sonen llunyanes i blanques, recorde com fa unes hores m'embolcallava l'aroma de les flors dels tarongers. L'herba fresca cisallada, uns núvols morats, fons d'unes abelles dolces, feien l'estança més amable. Treballava a l'hort apartat de tot interés contractual, considerat el boig feliç. Enmig del vent lliure, entre les branques del capvespre, cap cot i mut, l'estel de tots els somnis m'indicava l'hora obscura del retorn. A casa, la solitud es diluïa: uns cossos plens de llum, la taula, un bloc i coloraines, silenci, llit...


Josep Lluís Abad i Bueno

1 comentari:

Olga ha dit...

Enhorabona per encetar aquesta aventura agosarada i, ara per ara, tot sol. Espere que prompte, Príncep de les milotxes, comptes amb un seguici de companys valents que t'ajuden en la gesta d'envolar les paraules com les milotxes a l'abril.
Tens molta sort de poder emplenar les estones prèvies a la solitud blocaire amb flaires de tarongers, perquè per aquestes contrades ja no en queden molts.
;)